Confesso que he llegit
Trobava a faltar l’emoció inesperada: aquella que t’agafa pel coll i t’humiteja la mirada quan menys t’ho esperes. Massa anys de lectura professional que desbaraten una cosa tan espontani com és el cara a cara amb un bon llibre. Sé que sóc afortunat, perquè si miro enrere puc enumerar una infinitat de moments inoblidables que em van deixar descol·locat, arran d’una escena, una paraula o un gir, i pels quals vaig pagar a gust un preu. D’aquella llista interminable podria rescatar Opinions d’un pallasso de Heinrich Böll, L’ofici de viure de Cesare Pavese i El Mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov.
No obstant, potser pel pas del temps, l’exigència, l’ofici o el pur atzar, però sovint tinc la impressió que els ulls s’endureixen, o potser els sentiments, i costa connectar amb aquella part animal que tot lector té quan llegeix sense prejudicis. Així que avui sóc un home feliç perquè des de fa uns dies no deixo de pensar en les dues germanes de Piel de lobo, de Lara Moreno. I més que en les seves picabaralles o records d’infància, tinc clavat l’instant en què, quan tot sembla perdut, s’agafen de les mans.
I surto d’aquesta novel·la i immediatament connecto amb la nena que veu per primera vegada una bandada de flamencs rosa pàl·lid des de la finestra d’un tren a La gran adicción d’Enric Puig Punyet. Hauria desitjat viatjar en aquell vagó per explicar-li el que el seu pare és incapaç de fer per estúpid. De la mateixa manera que hauria abraçat Lucy Barton, la protagonista de la novel·la d’Elizabeth Strout, quan assegura: «La soledat va ser el primer gust que havia tastat en la meva vida, i seguia allà, a la cavitat de la meva boca». Amb la música o el cine, tinc últimament els lacrimals més fluixos. En dóna fe la meva reacció posterior després d’escoltar per primera vegada Tuyo de Rodrigo Amarante, el de la sèrie Narcos, i després de tornar a reviure a televisió el retrobament entre l’oficial rus i el guia a Dersu Uzala d’Akira Kurosawa. No obstant, avui això va de llibres, va de retrobaments, d’algunes emocions oblidades, va d’un «confesso que he llegit».
