El Tribunal Constitucional en el laberint català

La llei orgànica de reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional s’enquadra dins d’una estratègia de l’anterior Govern de Mariano Rajoy (¿també del nou?) en què s’espera que la pressió judicial acabi assecant la força social i electoral dels independentistes catalans. Llavors, la solució política es farà innecessària. La majoria absoluta del Partit Popular va escollir el Tribunal Constitucional (TC) com a institució clau en aquest pla, que ha rebut via lliure amb la sentència del dia 3 de novembre passat.  

    La resolució està marcada per un acostament en què l’alt tribunal replega el seu control, ja que considera que ha de ser especialment deferent amb el legislador quan es tracta d’enjudiciar la seva pròpia llei. Els vots particulars són molt crítics amb aquesta postura fins al punt d’acusar la majoria dels magistrats d’abdicar de la seva responsabilitat. I és veritat que el TC resol les controvèrsies sense entrar a fons en els motius d’inconstitucionalitat, i arrossega així la sensació de fragilitat que el persegueix des de fa uns quants anys.

    ¿Es poden afegir a discreció noves funcions al Tribunal Constitucional? Aquest és un dels motius d’impugnació, que el mateix tribunal rebutja subratllant que la Constitució habilita el legislador per dotar-lo de matèries addicionals sempre que deixi indemnes les seves tasques essencials, a saber, controlar la llei, pacificar la distribució de competències i conèixer dels recursos d’empara.

    Certament en aquesta qüestió plou sobre mullat, ja que reformes precedents han augmentat amb escassa lògica les atribucions de l’alt tribunal. Però en aquesta ocasió hauria sigut necessari taponar aquesta deriva. És obvi que el Tribunal Constitucional es dissenya per a unes funcions i donar-n’hi d’altres, sobretot quan no tenen connexió amb les essencials i es confonen amb les d’altres poders, constitueix una decisió que acabarà per afectar el desenvolupament de la institució.

¿És factible que el legislador dissenyi un procediment d’execució de sentències que arribi a suspendre una autoritat democràtica, saltant-se les garanties típiques dels procediments sancionadors? El Constitucional entén que és lícit perquè la suspensió és tan sols un mecanisme per assegurar l’efecte de les seves sentències. No li importa gens la gravetat de la mesura, que, com bé assenyalen els vots particulars, la converteix materialment en una sanció. Però, a més, deixa sense resoldre el nucli essencial de la qüestió: ¿hi ha un espai més enllà de les eleccions i del procés penal per cessar una autoritat democràtica? Jo crec que no. La Constitució espanyola taxa aquestes dues vies, dotades d’unes característiques molt particulars, i obstaculitza la inventiva de solucions sui generis que pertorben la lògica democràtica. O responsabilitat política o responsabilitat penal: no hi ha cap altra alternativa.

    En qualsevol cas, la Constitució i el seu tribunal no estaven inermes abans de la llei orgànica 15/2015. El constituent va optar per la defensa política que comporta l’article 155. ¿És viable introduir un nou camí? Aquest és l’últim motiu d’impugnació, que el Tribunal Constitucional resol assenyalant el que és obvi, és a dir, que les potestats del procés d’execució i les previstes a l’article 155 són diferents. No diu res sobre la creació legislativa de solucions ad hoc perquè el Govern escamotegi els camins fixats a la Constitució. Segons la meva opinió això no és possible.

     La Constitució distribueix responsabilitats i en el cas dels incompliments manifestos de les resolucions del Tribunal Constitucional va apostar per una resposta que posa el pes en la legitimitat democràtica del Govern i la territorial del Senat. Generar un camí de caràcter pseudojurisdiccional trenca amb aquests cuidats contrapesos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Tribunal Constitucional ha perdut una ocasió d’or per delimitar l’espai de la política i el de la jurisdicció, distingint al seu torn dins d’aquesta última la penal i la constitucional. Sens dubte, el conflicte català requereix, abans que res, el compliment de la llei, per a la qual cosa s’ha d’utilitzar amb ponderació el Ministeri Fiscal i confiar que les garanties del procés penal asseguraran un resultat legítim.

     Però després, sobretot, seran imprescindibles grans dosis d’enginy polític. El Tribunal Constitucional, forçat a irrompre en aquests delicats equilibris, hauria d’haver explicat amb més claredat què s’ha d’esperar de la jurisdicció constitucional concentrada al segle XXI.