Les tribulacions d'un PSOE decapitat
La gestora i Iceta han aconseguit el nyap menys dolent al decidir aturar el rellotge
Assassinar en públic i després de repetits anuncis el líder –escollit a més a més per primera vegada pels militants– com va fer el PSOE l’1 d’octubre no va ser intel·ligent. I això malgrat que Pedro Sánchez va cometre el pecat mortal de no calcular les seves forces.
El PSOE és un partit més sòlid i amb més història que la UCD. Però quan els centristes van animar la immolació d’Adolfo Suarez
–que també va fer errors– van iniciar el seu «suïcidi en diferit» (que diria Cospedal). Leopoldo Calvo Sotelo, polític seriós però altiu al qual devem l’entrada a l’OTAN, no va arribar a les següents eleccions. I el que va ser presentat com a solució universal, Landelino Lavilla, només va aconseguir que una gran part dels seus electors es fuguessin a l’AP de Manuel Fraga.
No crec que al PSOE li passi el mateix i que els seus electors corrin a Podem. El PSOE no és la UCD i Pablo Iglesias no té la solidesa de Fraga. En les dues últimes enquestes serioses (CIS i Metroscopia), tot i que el PSOE perd uns cinc punts, Podem amb prou feines se’n beneficia. Però és estrany que Felipe González i Rubalcaba, dos vells rockers de la realpolitik, no tinguessin en compte que l’eliminació del líder sense recanvi immediat és una operació d’alt risc.
El PSOE és un vaixell castigat per la tempesta i sense rumb. El seu pecat ve de lluny. No haver analitzat amb fredor (tonteries a part) els perquès de la seva derrota del 2011, del 2014 (europees) i 2015 o 2016. És estúpid responsabilitzar-ne només Rubalcaba, o Pedro Sánchez. Al PSOE li falta un altre Bad Godesberg com el de Willy Brandt a l’SPD el 1959 (Felipe González ja va fer el primer a l’enterrar el marxisme després de perdre davant UCD per segona vegada). I a sobre ha assassinat Pedro Sánchez, ha deixat imputada per homicidi voluntari Susana Díaz (que tendeix a la prepotència), ha donat una imatge de partit de guerres intestines (com tots però amb més mal gust) i ha de torejar una difícil situació sense líder que doni la cara.
Si s’inclina cap a Podem (potser la temptació avui de Pedro Sanchez), malament. Però si queden presoners del PP, potser pitjor, si més no davant d’una part dels seus electors. I si perden veu pròpia i es queden de mig destorb…
Notícies relacionadesPer això el primer deure de la gestora és no precipitar-se i pensar-ho dues vegades abans de caure en qualsevol nova trencadissa. Així l’acord entre Javier Fernandez, home cautelós, i Miquel Iceta, un polític flexible, de donar-se dos mesos de temps abans de malbaratar un dels encerts de Felipe González i Alfonso Guerra (fusionar la federació catalana del PSOE al PSC) és el nyap menys dolent possible. O sigui, el millor.
Però a Javier Fernandez i Antonio Hernando els salta un conflicte a cada cantonada. Exemple, el que va passar ahir amb la presidència de la Comissió d’Exteriors. El PSOE ha d’aprendre a respirar entre la protesta insolvent de Podem i un PP que es creu pragmàtic (de vegades ho és) però que es resisteix a enterrar Wert quan ja és mort. Els socialistes estan condemnats a traçar el seu futur en el dia a dia i amb lletra insegura.
