Dues mirades
Comprar
Les xifres que ens arriben de les vendes d'aquest invent que es coneix com 'el dia del solter' (l'11 del mes 11: el número un és el més bàsic, el primer dels primers, l'essència de la soledat) són esgarrifoses. Passa a la Xina, sí, però és un exemple de com es conforma la societat actual i potser el símbol més lacerant d'això que coneixem com a consum. El moll de l'os del capitalisme consisteix a produir per damunt de les necessitats per tal que es compri més enllà de les possibilitats, en el terreny dels desitjos.
Totes les teories que equilibren oferta i demanda, tota la història dels canons i la mantega que va formular Samuelson, l'existència de recursos escassos i els costos d'oportunitat, tot se'n va en orris quan el capitalisme més obscè s'apodera de l'escenari i converteix la venda, 'per se', en un absolut cartesià. Als que definia Descartes -ànima, món i Déu- s'hi afegeix la venda, que és un concepte que no necessita sinó d'ell mateix per existir.
I Alibaba, homenatge o premonició (o totes dues coses), la companyia gegant que comptabilitza les transaccions en un marcador, com el de 'La Marató de TV-3', eleva la venda a la categoria de vivència irrenunciable. Més encara: compro i és així que existeixo. En un dels reportatges sobre 'el dia del solter', un jove xinès deia que havia comprat un producte que sabia que no utilitzaria mai. «És igual, ja sé que no el faré servir, però és igual, he comprat».
