L'hèrnia inguinal i Gimbernat

A Pere Mestres, el meu primer mestre metge i cambrilenc romàntic.

Milers de pacients s'operen diàriament d'hèrnia inguinal i la immensa majoria cursen un postoperatori sense incidents. Però arribar aquí no ha sigut fàcil. La història de la cirurgia de l'hèrnia és un dels paradigmes del lent progrés dels nostres coneixements i de la tenacitat d'alguns cirurgians que al llarg de cinc segles van dedicar el seu saber i quefer a solucionar un problema tan freqüent de salut. Entre Paré al segle XVI i Lichtenstein al segle XX, destaca la figura pionera d'Antoni de Gimbernat a qui dediquem aquest article perquè avui se celebra el 200 aniversari de la seva mort a Madrid on el 1780 va fundar el Real Colegio de Cirugia (de San Carlos). El seu llibre Nuevo método de operar la hernia crural va ser un best-seller de l'època i va ser traduït a l'alemany, l'anglès i el francès, i considerat una referència obligada per als cirurgians de la seva època i, especialment, per a Hunter, cirurgià i anatomista escocès que va brillar a Londres en l'època en què el seu col·lega va florir a Espanya.

Gimbernat va estudiar Medicina a Cervera i Cirurgia a Cadis, sota la tutela de Pere Virgili, un altre il·lustre tarragoní. Va ser professor d'Anatomia a Barcelona i per això el seu bust presideix l'augusta sala de dissecció del que va ser el Reial Col·legi de Cirurgians de Barcelona. Als seus 40 anys, becat per la monarquia, va viatjar per Europa quatre anys per ampliar coneixements a Holanda, Escòcia i Anglaterra amb vista a la fundació del Col·legi de Cirurgia de Madrid.

Però Gimbernat no només va ser un cirurgià eximi, també va ser un visionari de l'ensenyament de la medicina i va liderar la fusió de la docència de la cirurgia i la medicina de manera que els dos estudis van passar a integrar-se en el que amb el temps van ser les facultats de Medicina tal com les coneixem avui. Com tants altres il·lustrats que van contemporitzar amb l'ocupació francesa, Gimbernat va patir els rigors de l'espanyolisme radical i, acusat de col·laboracionisme amb l'invasor, va ser postergat dels seus càrrecs i va morir cec i en la penúria.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Arran d'aquesta efemèride i donat que tan de moda està la innovació en tots els camps, sembla un bon moment per recordar a qui va establir una de les bases més fermes de la cirurgia no només del segle XVIII, sinó també la del present i del futur: el coneixement de l'anatomia. Encara que aquesta disciplina és tinguda per alguns científics modernikis com una matèria anacrònica, és oportú insistir que segueix sent fonamental per al progrés ja no només de la cirurgia, sinó també d'altres especialitats com la radiologia, la bioenginyeria o la medicina protèsica.

Ho recordarem aquest dissabte a Cambrils, on un grapat de fidels romàntics ens reunirem al voltant d'una figura que, més enllà d'avatars polítics que el van encimbellar primer i van postergar després, va deixar empremta en el camí que tants altres hem recorregut.