Emmanuel Macron va confirmar ahir el que ha sigut durant els últims mesos un secret a crits, la seva candidatura a la presidència de la República francesa. Desconegut pel gran públic fins a l’agost del 2014, quan va ser nomenat ministre d’Economia, Macron ha sabut llaurar-se en molt poc temps un perfil polític propi, reiterat ahir en el seu discurs: crítica a una classe política desfasada, voluntat de transcendir la divisió entre l’esquerra i la dreta, i aposta per la Unió Europea com a clau de l’èxit de França en la globalització.
En un clima de precampanya electoral molt crispat, aquest candidat de 38 anys, sense partit polític i que mai ha exercit un càrrec electe, suposa una alenada d’aire fresc. Partint de la constatació que el moment és greu, aposta per un missatge d’esperança en la capacitat del país de fer front als canvis i en la voluntat dels francesos de mantenir-se units. No obstant, és possible que les seves principals cartes siguin també les seves principales debilitats.
A Emmanuel Macron se l’associa al «gir liberal» del Govern de Hollande, materialitzat el 2014 amb una reorganització ministerial després de les crítiques de diversos ministres. El jove exgerent del Banc Rothschild va rebre llavors de François Hollande el mandat de «reformar». Un mandat que es va afanyar a complir poc temps després amb la presentació, el desembre d’aquell mateix any, de la llei que porta el seu nom.
Crítiques en tots dos bàndols
La llei Macron va ser adoptada l’agost del 2015 i consisteix en un vast ventall de mesures destinades a facilitar la creació i el desenvolupament de l’activitat econòmica a través de la liberalització del mercat, recolzant la inversió i flexibilitzant el dret del treball. La polèmica originada el va fer sortir immediatament de l’anonimat: l’esquerra de l’esquerra el va acusar de ser un llop liberal cobert de pell de xai socialista i la dreta es va esforçar a mostrar aquesta nova llei com a irrellevant o com a positiva però insuficient davant dels reptes a què el país ha de fer front.
El llançament l’abril passat del seu moviment, En Marxa!, quan encara era ministre i la seva posterior dimissió quatre mesos després, amb la més que òbvia idea de presentar-se a les presidencials del 2017, desperten grans crítiques en un i altre bàndol, que denuncien la seva traïció al president Hollande. No obstant, la duresa de les crítiques pot ser també un indicador de la perillositat amb la qual les dues parts avaluen la candidatura de Macron: cap a la dreta, rivalitza amb Alain Juppé, candidat destinat a guanyar, segons les enquestes, les primàries dels Republicans; a l’esquerra, pot recollir els vots d’aquells insatisfets amb Hollande però favorables a una esquerra reformista.
Mentrestant, observant els últims esdeveniments internacionals, hi ha un dubte que no s’acaba d’esvair: quants francesos consideraran, en el moment de votar, que una política liberal i reformista és la més indicada per al seu país.
