La poderosa identitat de Cohen

Tinc la impressió que ja no es pot dir res que no s'hagi dit arran de la mort de Leonard Cohen. Era un poeta però no era un poeta fàcilment classificable. També era un cantant, però també un cantant difícilment definible. ¿I qui gosaria etiquetar-lo com a persona? ¿Quina era la seva identitat? Les lletres de les seves cançons no eren textos previsibles en un poeta i la seva veu no tenia aquella seducció musical que acostuma a trobar-se en la lírica i en el drama. «Fins a reveure, Marianne. Ja és hora que comencem a riure i a plorar, a plorar i riure'ns de tot». «Ja saps que m'estimo molt viure amb tu però tu fas que m'oblidi de tot. Oblido resar als àngels i aleshores els àngels s'obliden de resar per nosaltres. A reveure, Marianne, ja és hora que comencem a riure i a plorar altra vegada, a plorar i a riure per tot».

És un poeta molt estrany el que és capaç de dir: «Ara necessito el teu amor amagat. Te'n vas anar quan et vaig dir que jo era una persona curiosa. ¿En algun moment et vaig dir que era un valent?».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La meva amiga Anna Martí m'ha fet arribar -gràcies- una quinzena de textos de Leonard Cohen i llegint-los m'he sentit sacsejat. Els poetes tenen una veu sonora, i Cohen canta amb una veu enfosquida, com si allò que volia dir fos massa important per fer bonic. Però sedueix. «Balla amb mi a través del pànic fins que estigui salvat».

Sovint es parla d'algú que ha trencat motlles. Això pot passar quan es té una identitat molt forta. I Cohen no tenia la voluntat de fer bonic o de seduir. Tenia la força de qui renuncia a agradar, i la conseqüència era que impressionava amb la seva llibertat d'organitzar idees i paraules. La seva veu era fosca i sense cap lluïment de cantant que vol comunicar-se. Goso pensar que necessitava les cançons per confessar-se. I quan sortia a l'escenari vestit com un senyor clàssic i amb un barret posat potser volia dir: sóc un home qualsevol, que estima i pateix.