Domènech i el món d'abans-d'ahir

El març del 1980, els convergents guanyaven les primeres eleccions al Parlament de la Generalitat recuperada. Aquella victòria contra pronòstic va deixar consternada l’esquerra orgànica catalana, convençudíssima que tenia el triomf a la seva mà. De fet, generacions de socialistes i persones del món del PSUC sostenien que aquell era un parèntesi en el que ells consideraven «el sentit de la història».

El que m’ha deixat sorpresa és que un fill, o nét, d’aquella generació encara no hagi descobert que allò que de bo va encarnar Convergència durant decennis, i allò que de nou vol aportar el Partit Demòcrata Català, no és una anomalia, sinó un espai polític rellevant que ara afronta el repte de posar-se al dia en profunditat.

Contrapunt argumental

Contrapunt argumentalFa una setmana, Xavier Domènech presentava en aquest diari el projecte dels comuns per a la política catalana. Ho feia amb un article que dedicava el 90% de la seva substància a la crítica al Partit Demòcrata i només un últim paràgraf a una crida a construir una nova «hegemonia política» (hi ha llenguatges que no canvien) basada en les bondats fins ara inconcretes del projecte dels colauistes.

Heus aquí un contrapunt als arguments de Domènech des d’un angle molt diferent. Els temps canvien, i per això el sistema de partits a Catalunya està en ple procés de transformació. De fet, n’és un exemple l’evolució mateixa de l’espai de centre sobiranista que està convergint al voltant del Partit Demòcrata. Nosaltres no ens afirmarem, ni ens construirem, en la negació del contrincant polític, que és el que clarament busca el moviment dels comuns quan afirma que va néixer per treure el Partit Demòcrata de les institucions.

Política de televisió

Política de televisióHi ha una política autoproclamada nova que ha consumit sobredosi de sèries de televisió de política polititzada. Una cop més, tornarem a sorprendre aquesta esquerra convençuda que només uns votants equivocats han pogut atorgar durant anys tanta confiança al nostre projecte i a la nostra manera d’entendre la política. El nostre és un projecte que s’ha mirat al mirall i no s’ha enganyat a l’hora d’assenyalar errors, ni la urgència d’extremar l’autoexigència a l’hora de fer bona política, transparent i que ret comptes.

El malestar per la crisi econòmica –regulació del mercat negligent, una globalització que va al davant de la seva governança– ha sigut un motiu comprensible per a l’eclosió del populisme. Ara el populisme ha arribat a les institucions i és l’hora de la política aplicada. I aquí és on la retòrica espumosa no aguanta el contrast amb la realitat. Si el colauisme governant a l’Ajuntament de Barcelona és la carta de presentació del nou projecte dels comuns, estem a punt per a la democràtica confrontació política i electoral.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Domènech sosté que «Catalunya necessita una alternativa en termes socials, econòmics, culturals i nacionals». La cultura no depèn de les majories polítiques, res d’intervencionisme. Ni dogmàtics ni demagògics, nosaltres estem a punt per oferir un projecte que descansa sobre la creació de riquesa com a millor garantia per fer polítiques redistributives i que permeti segones oportunitats.

I en termes nacionals, estic convençuda que els que s’han d’aclarir són els comuns, si no és que volen una substitució resignada del PSC (aquesta cançó ja l’havíem sentit). I mentre uns insten al canvi «d’hegemonies» (Antonio Gramsci avui reencarnat en Domènech), nosaltres ens alcem amb vocació de donar esperança i sentit a una política que ha de ser útil en temps disruptius. Per a nosaltres, el marxisme continua a les golfes de la història. És el món d’abans-d’ahir.