Sense compromisos a Marràqueix
Les expectatives de l'última cimera climàtica s'han quedat en una altra declaració d'intencions
Fa un any, després de molta feina, vam tenir a París l'acord del COP 21, que arribava tard, era massa petit encara que suficient per començar a caminar. Tard perquè aquest any ja ha sigut el més calorós registrat fins ara -ja estem a 1,2 graus respecte als nivells preindustrials- i dels 16 anys més calorosos de la història, 14 han sigut en aquest segle (l'altre va ser el 1998). I va ser acord petit perquè el que s'inverteix són 91.000 milions de dòlars i fins al moment només s'hi han compromès 9.100 milions (el 0,9% del PIB espanyol) per al desafiament més gran del planeta. La clau: una concreció que comporti més ambició. Que els estats compleixin amb els seus compromisos fins i tot en un escenari catastròfic, amb pujades de 2,8 a 3,1 graus. El problema: que Trump arriba en el moment més fràgil, com va denunciar Nicolas Stern a Economics of climate change. Sabem que els efectes del canvi climàtic són molt més greus dels que inicialment va considerar i només tenim 10 anys per canviar la tendència. ¿És el desafiament Trump només una excentricitat? Crec que no. És la pulsió d'un món que es resisteix a desaparèixer, el d'una indústria extractiva que no només extreu energia del subsòl sinó que acumula poder, i que no vol transitar cap a un món descarbonitzat, perquè això suposa no només perdre riquesa sinó fer que l'energia deixi de ser aquest instrument de control que sempre ha sigut. Trump és la reacció política a l'intent de frenar una tendència: el 2015 gairebé es va invertir tant en renovables i eficiència com en extracció i explotació de carburants malgrat que els combustibles fòssils -carbó, petroli i gas- van rebre el 2015 uns 325.000 milions (l'any anterior en van ser 510.000) de dòlars en subsidis, mentre que les renovables en rebien 150.000.
Aquí és on s'ubica Marràqueix. Una cimera que havia de servir per determinar els sistemes de verificació, la fixació d'objectius concrets, aconseguir compromisos de finançament i la implementació i els instruments de desenvolupament de la cimera de París, i que s'ha quedat en una Crida a l'acció climàtica de Marràqueix, una declaració de bones intencions dels països de mantenir la voluntat política amb què es va establir l'Acord de París. Era fonamental respondre a Trump en l'aspecte declaratiu, però el que s'havia de fer a Marràqueix era alguna cosa més: respondre amb una agenda i un compromís concret. Si Trump intenta perpetuar un model depredador i de control com el que representa la indústria extractiva, és necessari redoblar una agenda amb compromisos encara més poderosos que facin de l'energia, l'eficiència i les renovables un factor d'enriquiment compartit, que permeti reverdir les nostres societats i, a la vegada, reindustrialitzar-les sense deslocalitzar treball. ¿Què es pot fer? Actuar i avançar. Vivim en un entorn especialment vulnerable. Al Mediterrani la temperatura pot pujar fins a 5,1 graus. Som els que podem recórrer més camí. A Espanya tenim tot el marge, sent un dels països més dependents energèticament de l'exterior -20 punts més que la mitjana de la UE-, augmentem emissions quan el nostre entorn les redueix i hem tingut una moratòria real per no instal·lar més energies renovables sent únics posant un impost al sol per així frenar l'autoconsum.
Però avui ja costa igual produir un quilowatt amb fonts renovables que cremant combustibles fòssils -sense tenir en compte els costos ambientals-. Un estudi recent de la European Renewable Energies Federation, amb Greenpeace i Amics de la Terra, explica com en el marc europeu és possible el proveïment elèctric per més de la meitat de la població europea. Trump és un perill. Però no li resultarà tan fàcil ja que invertir en fòssils necessita d'una aportació de capital molt intensa, amb un retorn cada vegada més incert, sumat a una forta contestació social. Però la millor resposta no és criticar sinó fer. Fer una política que faci del canvi de model energètic una palanca no només per lluitar contra el canvi climàtic, sinó per canviar el model productiu i fer que la relació entre energia i ciutadania no sigui un instrument de control sinó una palanca per democratitzar la societat, multiplicant l'autoconsum i el desenvolupament de fonts renovables. I és que no complir amb París no només és un problema ambiental. Pot ser un problema econòmic i social per a qui no ho faci.
