L'últim esglaó

Els amants de l’alpinisme el coneixen bé. L’esglaó Hillary, l’anomenen. Un mur de gel, neu i roca d’uns 12 metres, l’últim gran obstacle abans d’accedir al cim de l’Everest. Imaginin, després de l’esforç que suposa aconseguir arribar-hi, per sobre ja dels 8.000 metres, el repte de trobar-se davant aquest mur. Un esglaó similar es troba qualsevol jugador que tingui aspiracions de ser titular en aquest Barça, un mur contra el qual han topat tots els que van arribar al club l’estiu passat.

    Cadascun l’intenta pujar com pot. Umtiti, per exemple, fa petits passos, sense córrer riscos i, encara que és aviat per saber-ho, sembla que és qüestió de temps que assoleixi el cim. André Gomes va titubejar uns quants dies, s’ho va prendre amb calma, però últimament sembla que almenys ha iniciat l’ascensió.

     Denis Suárez, enèrgic, escala a bon ritme uns quants dies per veure com una ventada el tomba el dia següent. Digne, per la seva part, puja insegur, amb la seva bombona d’oxigen i conscient que ningú espera que arribi al cim. I, finalment, Alcácer, per a qui el mur és cada vegada més alt, per moments diria 

–potser és un simple efecte òptic– que ha renunciat a pujar i ha començat el descens.

    No és un esglaó infranquejable, però tampoc és fàcil. L’últim a completar l’ascensió va ser Sergi Roberto, a qui Luis Enrique va donar l’empenta necessària quan ja pràcticament ningú, ni ell mateix, veia en aquell cim ocupat per l’onze de gala. Ningú els demana que s’hi aferrin, no vénen a competir pel lloc de titular al Barça.

Fons d’armari

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

No es pot comprar en el mercat un recanvi que iguali les prestacions de Messi, Suárez o Iniesta. Primer, perquè no existeixen i, segon, perquè, si fos així, no seria sostenible pagar-los perquè esperin el seu torn a la banqueta. Però l’aspiració hauria de ser que entre l’equip titular i aquest conjunt de jugadors que al seu dia vam batejar com a fons d’armari no hi hagués un esglaó de 12 metres.

    Luis Enrique va assegurar a l’estiu que aquesta era la millor plantilla que havia tingut des que era entrenador del Barça. La seva missió és que l’equip rendeixi, amb trident i sense ell, amb Iniesta i sense ell. Aportar solucions col·lectives a l’absència del talent individual de les seves estrelles, perquè als seus substituts no se’ls emporti una allau i els esclafi. Als nous se’ls han d’exigir passos cap endavant i no cap enrere, però enderrocar el mur, ajudar-los a pujar aquest últim esglaó, també és responsabilitat de Luis Enrique. Això sí que seria de notable alt.