INTANGIBLES
Adéu pont aeri, adéu
Sóc dels primers 40.000 usuaris del programa Iberia Plus i acaba de fer 25 anys que hi sóc. Però les meves bodes de plata han sigut més aviat tristes perquè Iberia ha dit que ens abandona.
El pont és alguna cosa més que el transport d’emigrants per hores a Madrid. Els que agafem un avió cap a Madrid una, dues o més vegades a la setmana, cada setmanes, conformem un petit «club» de privilegiats que alhora som uns pringats. No ens podem queixar els que tenim una feina que ens porta d’una banda a l’altra, perquè tenim una feina i perquè dolenta, dolenta no ho sol ser. Som un grup de desconeguts que compartint vol a la capital abans de l’alba i de tornada ben entrada la nit conformem una comunitat virtual que es desfà al desembarcar i es torna a formar al següent vol. Diferents però relativament semblants, si més no durant unes hores.
Hi va haver un temps en què el seient era lliure, ens donaven targetes de colors i els cops de colze no eren una metàfora. També hi havia hagut un pont golfo que permetia sopar a Madrid i tornar a dormir a Barcelona. Hem coincidit amb tots els alts directius de les principals empreses catalanes i de la majoria de l’Ibex 35, amb els nostres representants a les Corts, ministres i famosos. Hem viscut embussos mítics provocats per les grans fires que va tenir Barcelona que portaven al pont aeri companys de viatge ocasionals. Però quan hi havia grans endarreriments els disgustos, esbroncs i fins i tot motins generaven una complicitat difícilment explicable.
L’arribada de l’AVE va provocar una escissió que s’ha demostrat letal. La gran virtut del pont era la freqüència i la flexibilitat, però l’AVE va anar esgarrapant clients ajudat per les vagues d’un sector aeri en profunda reconversió: controladors, personal de terra, pilots… conflictivitat que tampoc ha afavorit la fidelitat a aquest servei. Des de l’any 2014 s’hi han anat posant pedaços (menys freqüència, llançadora per a vols transatlàntics, molts seients amb reserva…) que només n’han accelerat la mort.
Iberia ha anunciat que abans de final d’any sabríem quine són les alternatives per a un pont aeri que ha passat de ser la línia més rendible del món a ser deficitària. El pont ha entrat en una lenta i injusta agonia que no ens farà oblidar les coses bones d’aquest servei, aquells comandants que demostren l’amor per la seva feina explicant els detalls del vol com si fos el primer, aquells tripulants de cabina que accepten amb un somriure les protestes d’un passatge no sempre encertat en les formes, aquell personal de terra que ens reconeix a l’arribar o l’exquisida naturalitat amb què es parla català, fins i tot en la música de fons, encara que la meitat del passatge sigui madrileny.
Pot ser que el pont sigui un símbol d’una societat que ja no existeix i d’una Barcelona que ja no és la que era en el món dels negocis. Però segur que els que l’hem agafat desenes de vegades cada any durant molts anys el trobarem a faltar. De vegades no tot canvia per millorar.
