Diàleg és referèndum
Mentre es porti més líders catalans als jutjats que a la Moncloa no es pot parlar de voluntat de consens
En política sovint passa com amb el Black Friday, que en la pràctica acaba decebent perquè la propaganda és molt gran però l’oferta molt petita. M’ha fet pensar en això aquesta nova era de diàleg i consens que inicia el Govern espanyol: molta propaganda per a una única oferta concreta i irrisòria: celebrar a Barcelona una reunió del Consell de Ministres.
És cert que també hi ha hagut canvi de cares, i que Dolors Montserrat i Enric Millo són més amables que Jorge Fernández Díaz i María de los Llanos de Luna. Però fins i tot el mateix Mariano Rajoy sap que això no és suficient per convèncer a ningú que hi haurà un canvi real en la forma en què el Govern espanyol tracta Catalunya. Tan cronificat com està el desencaix, ja ningú s’empassa els gestos simbòlics i fan falta concrecions: que arribin els diners per pagar a les farmàcies, que es resolgui el drama dels trens de Rodalies, que els divendres deixin de ser aquell dia de la setmana en què el Govern espanyol té l’hàbit d’enviar al Tribunal Constitucional les resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya.
Però, sobretot, és necessari que aquesta «lleialtat institucional» que reclama Soraya Sáez de Santamaría es tradueixi a convidar els líders catalans a asseure’s en una taula a parlar de Govern a Govern i ofereixi solucions, i no a enviar-los a asseure’s al banc dels acusats dels jutjats. És urgent que l’Executiu espanyol abandoni la via judicial per resoldre els problemes polítics.
Si no ho fa, cap representant de l’Estat té gens de credibilitat allargant la mà el dia en què s’anuncia que la presidenta Carme Forcadell serà cridada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el dia en què el Congrés espanyol vota a favor que es jutgi Francesc Homs pel 9-N, l’endemà que el Tribunal Suprem ratifiqui la sentència del Consell General de Poder Judicial contra el jutge Santiago Vidal, suspès de sou i feina per expressar les seves idees. Mentre es condueixi més líders catalans a parlar als jutjats que a la Moncloa no es pot parlar de voluntat de diàleg ni de consens.
I una vegada abandonada la via judicial i represa la via política, finalment serà necessari que l’Executiu espanyol accepti començar a parlar del referèndum. Perquè en democràcia s’ha de poder parlar de tot, fins i tot d’aquesta possibilitat tan estrambòtica per a Rajoy però tan normal a la resta de països democràtics del món que és la de resoldre els conflictes votant.
De moment sembla que, efectivament, han canviat les formes però no el fons. I, escarmentada i previnguda com està la societat catalana després d’haver patit durant segles la tàctica felipista del «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado», és difícil que els gestos simbòlics i les cares amables serveixin de gran cosa. Si de veritat Millo és diferent de Llanos de Luna ho veurem el dia 6 de desembre, quan hagi de decidir com actua davant els càrrecs electes que aniran a treballar responent a la crida de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). A veure quants dies haurà durat, aquesta vegada, el tarannà dialogant.
