Al contraatac
Les viudes
Rita Barberá i Francisco Camps, als seus escons a les Corts Valencianes, el maig passat. /
En un mateix dia es mor Rita Barberá i apareix un article de la viuda de Roberto Bolaño justificant-se, entre altres coses, per haver canviat l'autor de l'editorial que el va fer gran a una altra que suposadament li oferia més diners i una distribució més bona a l'Amèrica Llatina.
Calla per sempre una dona que no callava mai i parla una altra que fins ahir mateix ha estat callada. L'una va fer una gran carrera política, l'altra s'ha adjudicat el paper de 'viuda de' (hi ha papers que no es poden escollir: mare, fill, orfe un ho és, a vegades malgrat ell, vulgui o no vulgui; n'hi ha que s'escullen i que, si un vol, es poden deixar vacants).
De tots els rols que podem interpretar les dones, el de viuda d'un gran home és un dels més desagraïts. Només hi ha dues opcions: o et converteixes en una viuda alegre, lligues amb algú tan decrèpit (o no) com tu i et dediques a alternar el casino i el whisky amb la cura dels néts (o fills, ara els grans homes solen casar-se amb dones joves, així s'estalvien la infermera i/o secretària), o et converteixes en la guardiana de l'obra del teu difunt marit. Per al primer fa falta tenir un cert caràcter, vital i una mica despreocupat. Per al segon s'ha de ser una mica com la majordoma de 'Rebeca'.
Notícies relacionadesJo, és clar, prefereixo el paper de la viuda alegre, que en aquests temps tan avorrits i políticament correctes no està tant de moda. Sort que tenim la meravellosa i sàvia Isabel Preysler, gran exemple de viuda alegre, molt més preocupada per l'amor (que en realitat és l'únic que importa) que pels seus morts o pels seus exmarits. Del viudo (o la viuda) de Rita Barberá, de moment no en sabem res.
La supervivència d'un autor
El problema és que no és veritat que es pugui cuidar o salvaguardar l'obra d'algú. Pots encarregar-te que estigui ben publicada, cosa que avui dia és bastant senzill, hi ha grans editorials i editors. Pots intentar que se segueixi parlant de l'autor i que els seus llibres siguin a les llibreries, encara que això depèn moltíssim de les modes (que desgraciadament ja no afecten només la roba que ens posem, sinó també els llibres, la ideologia, la política). Pots recuperar textos que l'autor tenia al calaix i que probablement s'hauria estimat més no publicar. Pots muntar fundacions i premis amb el seu nom. Però la supervivència d'un autor, la immortalitat, no l'hi pot garantir ningú, ni totes les viudes del món unides. L'únic que li importa a un escriptor és que els seus llibres se segueixin llegint d'aquí dos-cents anys, per a això (tan absurd, tan improbable) els escrivim. Encara que jo, personalment, em conformaria que el meu viudo s'assemblés a Isabel Preysler.
