Dues mirades
El rei, sol
El director de cine Albert Serra.
Jean-Pierre Léaudean-P encara conserva un tret de la seva joventut, del nen que va ser a 'Les 400 coups', aquell Antoine Doinel que corria esvalotat, o de l'amant inquiet, nerviós, histèric de Maria Schneider a 'Ultimo tango a Parigi'. Conserva la barbeta prominent, un rastre d'aquell desfici. A 'La mort de Louis XIV', però, el devessall de paraules es converteix en silenci; el neguit esdevé pausa. Aquest és el secret de perquè la nova pel·lícula d'Albert Serra, que avui s'estrena, és un film excepcional, una història que concentra el misteri de la mort - d'aquest deseiximent - en el lent recorregut a través de l'agonia del monarca.
El rei està sol. Tot i els metges que l'envolten, tot i la cort que espera fora de pla, la dolorosa travessia cap al final és solitària. Hi ha un pla que dura potser més de deu minuts, amb música de Mozart, on Léaud -en el seu llit de tons granats i grans coixins versallescos- fa «parlar el silenci». Ho reconeix en una carta que va enviar a 'Libération' per explicar el personatge: «M'agrada interpretar aquest silenci». La màxima expressió del poder absolut i, alhora, la més absoluta impotència davant la mort.
Albert Serra, com fan els clàssics, no parla de Lluís XIV i de les seves circumstàncies, sinó del moment suprem (i alhora ridícul) que tots - reis i vassalls - viurem. I ho fa amb un ritme pausat, barroc i essencial. I, a la cambra mortuòria, encara la barbeta de Léaud.
