L'inajornable relleu generacional

La taxa de reposició del personal docent i investigador, així com els límits de despesa quant al capítol I dels pressupostos de les universitats públiques, han acabat per comportar la manca de relleu generacional i el correlatiu envelliment de les plantilles dels nostres centres públics d’educació superior.

Davant de l’estancament dels processos de reclutament, selecció i promoció del personal docent i investigador, així com l’increment substancial del seu grau d’interinatge i precarietat, la universitat pública ha d’afrontar, amb urgència, el seu inajornable relleu generacional. No fer-ho, quan la mitjana d’edat del seu personal permanent s’acosta a la franja dels 60 anys, implica una involució irreversible pel que fa a la qualitat del compliment de les seves missions: docència, recerca i transferència de coneixement i tecnologia.

En aquesta línia, sembla raonable seguir el camí marcat pel Parlament de Catalunya, que ha aprovat, amb data 20 d’octubre del 2016, una moció per la qual s’insta el Govern de la Generalitat a presentar un pla, en el termini de quatre mesos, per estabilitzar el personal de les universitats a través de processos de reposició i promoció que permetin deixar enrere la precarietat laboral i que possibilitin, d’una vegada per totes, facilitar unes millors condicions laborals a les i els seus treballadors. Camí aquest, però, que no podem permetre que es converteixi, de nou, en un brindis al sol, ja que les accions que incorpora estan condicionades per “les disponibilitats pressupostàries associades al grau de progressió dels ingressos fiscals”. 

JUST I RAONABLE

Per evitar-ho, cal que totes i tots els implicats mantinguem ben viva la defensa del que és just i raonable. Un bon punt de partida és el contingut de la declaració dels/de la rectors/a i presidents/es dels Consells Socials de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), que si bé hauria estat millor que hagués precedit en el temps la moció presentada davant del Parlament de Catalunya, és veritat que sí que té l’encert de reconèixer tres grans necessitats: la de posar en marxa un pla de xoc ambiciós de 10 anys entre la Generalitat i les Universitats per poder renovar les plantilles de professorat i per donar resposta a les expectatives de promoció del personal docent i investigador acreditat per a posicions de més nivell acadèmic; la de reduir, progressivament, les posicions d’interinatge i precarietat, i la de defensar l’obligat respecte de l’autonomia universitària quant a la política de personal en un context d’estabilitat pressupostària.

Idèntiques necessitats, a les ja exposades en relació al professorat, són també pròpies del personal d’administració i serveis de les Universitats Públiques. Si tenim present que els últims anys no ha existit cap tipus de taxa de reposició quant a aquest personal, resulta lògic i fàcil concloure que les Universitats necessiten d’una dotació econòmica que les hi permeti, d’una banda, gaudir d’una plantilla de personal d’administració i serveis adequada a les seves missions i objectius i, d’altra banda, combinar accions dirigides a l’estabilització del personal temporal i a la promoció.

Tampoc hem d’oblidar la necessitat de dotar a les universitats d’un personal d’administració i serveis més especialitzat en certs àmbits i funcions (vg, innovació, internacionalització), si realment volem que aquestes puguin complir, amb eficàcia, amb els seus objectius estratègics i corregir determinades mancances formatives ja detectades i que, de retruc, afecten, en negatiu, tant a la seva carrera professional, com al servei, amb implicacions en relació al seu suport al personal docent i investigador i a la seva atenció a les i els estudiants.

SENSE MOTXILLES DEL PASSAT

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Cal assenyalar, per últim, que la lluita per l’assoliment d’aquests objectius, que requereix força, convicció, debat, consens, il·lusió i fermesa, sembla raonable pensar que també passa per un notable relleu generacional al capdavant dels òrgans de govern de les universitats públiques.

Una nova generació és la que millor pot entendre el sentiment de les companyes i companys que, avui dia, conviuen amb la precarietat i la inseguretat sobre el seu futur. Això és així perquè aquesta nova generació no tant sols ha viscut coses semblants (vg, beques predoctorals, places d’associat, habilitacions i/o acreditacions), sinó que també està en condicions de negociar sense les motxilles del passat i pot tenir més fàcil teixir una nova confiança recíproca amb les i els representats sindicals tant del personal docent i investigador com del personal d’administració i serveis. I, per descomptat, té tota l’autoritat moral per reclamar, amb fermesa, un millor finançament públic, suficient i estable de la Universitat de Barcelona. Un finançament que, en cap cas, la penalitzi quant al seu pes proporcional, com així ha passat els últims anys, dins del sistema universitari català.