Ficció i realitat

Ala pel·lícula Good bye, Lenin!, l'actor Daniel Brühl encarna el fill d'una dona de l'antiga Alemanya de l'Est, devota militant de les virtuts del comunisme. Davant la caiguda del mur de Berlín, Brühl no sap com comunicar-l'hi a la seva mare, tement que aquesta, que ha dedicat tota la seva vida, privacions i somnis a la causa, entrés en una forta depressió. Així doncs, el fill se les enginya per mantenir-la en la ignorància de la realitat, gravant-li i passant-li fingits vídeos en què segueixen exaltant-se les grandeses d'Erich Honecker, així com organitzant visites a domicili d'actors disfressats d'alts comandaments del partit que la lloen i condecoren per la seva indestructible adhesió a la Veritat.

Fa un parell de dies, al veure per televisió l'espot de la loteria de Nadal, em va tornar a la memòria la deliciosa pel·lícula de Wolfgang Becker. En aquell espot veiem una senyora, ja gran, de nom Carmina, que veu per la televisió que la grossa que canten els nens de San Ildefonso coincideix plenament amb les xifres del dècim que sosté entre els dits. La dona, èbria de felicitat, vola al carrer per compartir-la amb els seus veïns de tota la vida, i tot el poble, oblidant les seves tasques, va afegint-se a la seva desbordada alegria -¡al final la meva petita vida haurà servit per a alguna cosa i podré llegar-ho als meus éssers més estimats!- amb brindis de cava, abraçades, llàgrimes, ball i banquet popular. Llàstima que tot això passés un 21 de desembre, un dia abans de la data del sorteig, i que Carmina, com la mare alemanya, confongués un reciclat vídeo amb la realitat.

Agatha Christie i Elia Kazan

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Dimecres passat, Rita Barberá, presumpta coneixedora de les més fosques entreteles de la trama Gürtel, va ser trobada morta a primera hora del matí en un madrileny hotel de cinc estrelles; cinc, com les cinc persones (María del Mar Rodríguez Alonso, Isidro Cuberos, Francisco Sánchez Arranz, José Martínez Núñez i Francisco José Yáñez) fortament implicades en la trama que han anat passant a millor vida des de gener del 2014.

I la meva malalta imaginació ha volat cap a aquella novel·la d'Aga-tha Christie titulada Ten Little Niggers (Deu negrets) en què vuit criminals que van aconseguir escapar de la justícia són convidats per uns estranys i absents amfitrions a passar uns dies de vacances a l'Illa del Negre, on un darrere l'altre aniran morint misteriosament als acords de les estrofes d'And Then There Were Noe, vella cançó infantil americana d'idèntica estructura a la nostra Deu pometes té el pomer. I també -ho confesso- les meves perverses fantasies van viatjar a La llei del silenci, obra mestra d'Elia Kazan. Ficció i realitat: tan lluny, tan a prop.