Un, dos, tres, molts Fidel

Algun dia havia de passar. És possible que els cubans estiguessin preparats des de fa temps per a l'esdeveniment de la mort de Fidel Castro. El 'comandant' estava retirat dels assumptes públics des del 2006, i cada "aparició" fugaç, cada carta publicada al diari 'Granma', l'òrgan oficial del Partit Comunista, va fer la sensació, des d'aleshores, de ser "l'última". Aquella lògica de l'imminent desenllaç es va allargar gairebé 14 anys: ara s'ha complert i és el temps del ritu funerari.

Pocs homes al llarg del segle XX han tingut tanta consciència sobre el seu paper històric com Fidel, l'home nascut a Birán, província d'Holguín, en un feu familiar, adquirit pel seu pare gallec, que d'alguna manera va prefigurar la seva relació amb el món: l'enorme finca tenia una oficina de correus i una escola, gairebé un Estat familiar.

RESISTIR AL COP D'ESTAT

La primera vegada que Fidel va apel·lar al pronunciament de la posteritat va tenir lloc durant el judici contra els atacants de la caserna Moncada, el 26 de juliol del 1953, a Santiago de Cuba, l'orient de l'illa. Als 26 anys, i encara barbamec, l'advocat Castro, conegut com un personatge excèntric del Partit Ortodox, va buscar resistir el cop d'Estat que havia fet el sergent Fulgencio Batista. L'atac va ser un desastre. “La història m'absoldrà”, va al·legar durant la seva autodefensa. La frase es va convertir en aforisme nacional després del triomf revolucionari, el 1959.

L'obsessió en vida de Fidel amb la valoració que tindrien d'ell i dels seus les posteriors generacions es va posar en escena molt aviat. "I no ens afanyem a jutjar la nostra obra, que ja tindrem jutges de sobres. I el que s'ha de témer no és aquest suposat jutge autoritari, botxí de la cultura, imaginari, que hem elaborat aquí. Temin altres jutges molt més temibles: ¡Temeu els jutges de la posteritat, temeu les generacions futures, que seran, al capdavall, les encarregades de dir l'última paraula!”, va dir el 30 de juny de 1961, al tancar una reunió amb els principals intel·lectuals de l'illa.

La reunió amb escriptors, cineastes i compositors es va suscitar després de la censura de 'P.M.', la pel·lícula de Saba Cabrera, el germà de Guillermo Cabrera Infante, pocs mesos després que declarés el "caràcter socialista de la revolució" i s'iniciés una breu però determinant caça de bruixes.

"TAN VERD COM LES PALMERES"

El 1967, Ernesto 'Che' Guevara, en el seu missatge a la Tricontinental, va cridar a “crear un, dos, tres Vietnams” per donar cops letals als Estats Units. El que en rigor hi va haver van ser un, dos, tres i molts Fidels al llarg de més de mig segle d'exercici polític i simbòlic tutelar, sobrevivint a innombrables intents d'assassinat i profecies: el que, quan Batista a penes havia fugit, i davant les primeres sospites d'un gir pronunciat cap a l'esquerra, va profetitzar que la revolució seria “tan verda com les palmeres”, aquell que, el 1968, va voler ser més original que els xinesos, els soviètics, els iugoslaus i els romanesos i va cridar a construir el socialisme i la seva etapa superior, el comunisme, al mateix temps (es van nacionalitzar fins i tot les parades de cafè al carrer, les perruqueries i els negocis dels lampistes).

Hi va haver un Fidel utòpic, marxista, i un altre de pragmàtic i seguidor de José Martí, un que va abraçar el vetust Leonid Bréjnev i un impulsor de les guerrilles a l'Amèrica Llatina, en resposta al bloqueig dels EUA, i per a disgust de Moscou. Se'l va veure rentar-se les mans durant la Primavera de Praga i jugar un paper determinant per a la derrota de l'apartheid a Sud-àfrica. El 26 de juliol de 1988 va augurar la dissolució de la Unió Soviètica, que abans creia eterna.

Es pot anar cap enrere i veure un Castro que, en els fets, inhuma el llegat guevarista durant l'etapa de més col·laboració amb Moscou i un altre que l'exhuma per oposar-se a la possibilitat del sorgiment d'una burgesia agrària, el 1986. Finalment, hi va haver un Fidel que va cridar a resistir la implosió de l'URSS i, a contracor, va haver d'acceptar la inevitable com lenta transició cap a un sistema econòmic mixt.  

"LA ROÏNA RUÏNA"

En un vell capítol de 'Los Simpson' en què Homer, el senyor Burns i Flanders viatgen a Cuba amb un bitllet d'un trilió de dòlars, li sentim dir a Fidel, abans d'expropiar-lo: “Camarada, la nostra nació està en la roïna ruïna, no tenim més opció que abandonar el comunisme (expressions de lament). Ja ho sé, ja ho sé. Però sabíem des del principi que això no funcionària”.

El Govern cubà es va enfadar molt amb l'autor de la tira animada, Matt Groening. Però el Fidel real, ja fora del poder, lluny de les seves antigues certeses i jactàncies, no va trigar a coincidir amb la seva caricatura, durant el seu únic discurs públic del 2010, a la Universitat de l'Havana: "Entre els molts errors que hem comès tots, el més important era creure que algú sabia de socialisme o algú sabia com es construeix”.

Com a 'El otro', el memorable conte de Jorge Luis Borges, una distància que no és només de l'ordre temporal separava ja llavors el Comandant que, el 1961, es considerava "un revolucionari perfecte", i l'octogenari de l'autocrítica generalitzada. L'error en l'edificació del sistema socialista l'havien comès "tots".

Notícies relacionades

Un enamorat del poder

Llums i ombres d'una icona del segle XX

En la temporada 28 que s'acaba aquest any, els Simpson han tornat a l'illa: Fidel ja no hi és, només queden els vells cotxes nord-americans dels anys 50 com a relíquies ambulants i punt de trobada amb Washington després de dècades d'enfrontament.

Tot un senyal anticipador. Se l'invocava al crit de “comandant en cap: ordeni, on sigui, el que sigui, per al que sigui”. El ressò d'aquesta disposició nacional es propaga sobre el silenci d'aquestes hores en què ja es parla d'ell, amb majúscules, en passat, de la història, la seva història, la història de l'Amèrica Llatina.