La història no el podrà absoldre

Va ser el 25 de novembre de 1956 quan el iot 'Granma' va començar a navegar sigil·losament per les aigües del riu Tuxpan, Mèxic, amb destí a l'illa de Cuba. Hi viatjaven aquells joves intrèpids barbuts, de cabells llargs, que s'havien de convertir en protagonistes d'una Revolució que modificaria de manera radical l'escenari de la política internacional i, a més, propagaria multitud de moviments guerrillers a tota l'Amèrica Llatina, disposats a imitar els èxits dels mitificats germans Castro, Ernesto 'Ché' Guevara o Camilo Cienfuegos. Després de tantes morts anunciades, i desitjades pels seus enemics durant tants anys, aquesta vegada sí, Fidel Castro deixa la vida per seguir, una vegada mort, augmentant la llegenda.

Seixanta anys després d'aquella primera gesta del 'Granma' desapareix una figura que no admet matisos; que genera interpretacions enfrontades. No hi ha una única personalitat en la densa, controvertida i dilatada biografia de Fidel Castro. Es tracta d'un protagonista polièdric de la història, que ha sobreviscut a 11 presidents nord-americans, ha aixecat passions desmesurades i ha desfermat els odis més viscerals. No sembla que la seva mort hagi de suposar a curt termini un canvi d'actitud dels seus incondicionals i detractors. Però com més s'aprofundeix en els detalls de la història de Cuba abans de Fidel Castro, millor es poden arribar a entendre els trets d'un líder d'una intel·ligència indiscutible, l'astúcia d'un felí i amb una enorme capacitat per al disseny d'estratègies de supervivència.

Fins a arribar a la Revolució del 1959 el destí de Cuba semblava oscil·lar entre dolents i pèssims governs representants dels interessos imperialistes de la Casa Blanca i el Departament d'Estat. Des del 1902, després de l'alliberament de la tutela colonial espanyola quatre anys abans, es va instaurar una alternança de governs conservadors, autoritaris i liberals que se succeïen els uns als altres amb propostes per reparar els abusos de l'altre, sempre amb el discurs d'una suposada regeneració que acabava per demostrar-se falsa; fins a desembocar en períodes de sanguinàries i corruptes dictadures com la del general Machado el 1928 o la de l'exsergent Fulgencio Batista, en dues ocasions, l'última a partir del cop militar reaccionari del març del 1952 i fins al triomf revolucionari de Fidel l'1 de gener de 1959.

La dura derrota soferta per Fidel Castro i els seus llavors joves revolucionaris en l'assalt a les casernes de Moncada, a Santiago de Cuba, i Carlos Manuel Céspedes a Bayamo, el 26 de juliol de 1953, va generar una onada de presa de consciència general que faria possible el seu triomf rotund només sis anys després. La brillant autodefensa de l'advocat Fidel davant el tribunal que va jutjar la seva  rebel·lió, amb el seu cèlebre al·legat "La història m'absoldrà", el va transformar d'acusat en acusador del règim de terror i corrupció de Batista. La intensificació de la repressió, l'assassinat de desenes de joves i la conformació d'un bloc unitari revolucionari agrupat precisament al voltant del Moviment 26 de Juliol, eren preludi de l'assalt final a les frustracions centenàries nacionalistes i llibertadores descrites pel poeta i pensador José Martí, “l'apòstol”, en la segona meitat del segle XIX.

Però el que Martí no podia imaginar és que quan la sobirania de Cuba fos finalment dels cubans, l'exasperant burocràcia, l'escassetat d'aliments, el racionament, la falta de llum elèctrica, el partit únic, l'abandonament arquitectònic, la degradació de les condicions de vida formarien part de la realitat quotidiana dels habitants de l'illa. Mirar cap a un altre costat és una hipocresia, igual que no reconèixer els èxits en l'eradicació de l'analfabetisme, en educació, cultura, salut, investigació mèdica o en la reducció significativa de la mortalitat infantil.

Notícies relacionades

Els cent dies d’Illai la Barcelona ‘cool’

El plàtan més car del món

Hi va haver un temps en què es justificaven els excessos de Castro amb l'argument de l'horrible i absurd bloqueig a què ha sigut sotmès per totes les administracions nord-americanes, republicanes i demòcrates. En alguns moments d'aquests més de 55 anys molts intel·lectuals d'esquerra han preferit guardar silenci abans que reconèixer la conversió autoritària d'una Revolució en què mai han tingut cabuda les dissensions, incloses aquelles que provenien de camarades que van acompanyar Castro a Sierra Maestra.

La història, com el mateix Fidel va predir, el va poder absoldre durant anys per la lluita contra la dictadura de Batista i les esperances que va generar a l'Amèrica Llatina i a tot el món. Però les pàgines de l'altra història que Fidel ha anat escrivint dia rere dia durant aquestes llargues dècades, les de l'exercici del poder absolut des d'un règim autocràtic sense llibertats, amb corrupció institucionalitzada i violacions dels drets humans, no li podran estalviar també una sentència severa i condemnatòria. La història no el podrà absoldre.