La senyora Rodham

Susan Sarandon, una actriu americana a qui admiro molt, no només per com n'és de bona intèrpret sinó pel seu compromís, sempre a favor de l'ecologisme i els drets humans, va deixar anar una frase uns dies abans de les eleccions americanes que em va deixar una mica turmentada.

«No voto amb la vagina», va dir referint-se al fet que no recolzaria Hillary Clinton. D'entrada em vaig indignar al sentir això. Per descomptat que hem de votar amb la vagina. Amb la vagina, amb els ovaris i amb tot el que faci falta perquè no es converteixi en president del món un dimoni misogin i racista com Donald Trump.

La frase de Susan em seguia ressonant al cap dia rere dia, i sense adonar-me'n hi vaig començar a trobar el sentit. La nostra il·lusió per tenir una dona com a presidenta del món ens estava encegant. Amb això juguen els polítics, amb la il·lusió. Mireu com estan ara els de Junts pel Sí, pactant amb el PP. Doncs això. Potser això de la independència va ser una il·lusió que van utilitzar alguns partits de la dreta per obtenir més vots. Una cosa semblant va passar als Estats Units. La il·lusió per tenir una dona presidenta va ser utilitzada per convèncer alguns votants i no votants com jo mateixa. El més modern, valent i honrat hauria sigut posar-hi algú que lluités de veritat a favor dels interessos de la dona. Posar-hi una dona que diu que és feminista no ens assegura això. Tots coneixem gais de dretes o catòlics que tenen relacions extramatrimonials. Ser dona no et converteix en feminista. Però Hillary semblava una de les bones, estava a favor de l'avortament, era mare treballadora i molt intel·ligent. I si miràvem el seu contrincant, aquest era un masclista de ca l'ample. La cosa estava clara. Tots al màxim amb Hillary. ¡A votar amb la vagina! Però anaven passant els dies, anàvem analitzant aquella dona i alguns ens adonàvem que potser no era la persona que volíem per representar el gran paper de «la primera dona presidenta del món».

Si analiTzEm la senyora Clinton des del punt de vista femení, deixant l'ombra de la corrupció a un costat, ¿què ens trobem? En els seus orígens, abans de conèixer Bill, es deia Hillary Diane Rodham. Va estudiar Dret i portava els cabells esvalotats, unes ulleres enormes i vestia amb roba hippy. Es va enamorar de Bill Clinton, es va convertir en la primera dama d'Arkansas i d'entrada no va deixar la seva professió d'advocada, deixant clar que no havia vingut al món a exercir de dona de. En pocs anys, tot va canviar. Va deixar d'utilitzar el seu cognom de soltera, es va convertir en la senyora Clinton i va transformar la seva identitat. Es va treure les ulleres i va adoptar un accent del sud que li donava, pel que es veu, més bona imatge i més vots al seu marit. Va deixar la seva professió d'advocada progressista per dedicar-ho tot al senyor Clinton. Un home que li va agrair públicament el seu suport sent-li infidel amb moltes dones i protagonitzant un dels escàndols sexuals més comentats de la història. Hillary va acceptar les infidelitats sense dir ni piu i fins i tot va sortir als mitjans recolzant el seu home. En aquell moment, el més digne, el més modern i el més valent hauria sigut que l'hagués engegat a fer punyetes, però en lloc d'això es va quedar al seu costat, sent la dona conservadora que els seus votants volien que fos. Suposo que el fi justifica els mitjans. I allà estava ella, a punt de convertir-se en presidenta del món. Amb una jaqueta d'Armani de 12.495 dòlars fent discursos sobre desigualtat salarial.

Notícies relacionades

Els demòcrates dels EUA, en un dilema

Twitter era una cerveseria de Múnic

Però una cosa va sortir malament, una cosa va fallar el 9 de novembre. Aquella dona tremendament intel·ligent no va convèncer la majoria dels seus votants. Ni tan sols amb el pitjor contrincant del món. ¿Què va passar?

Molts som els que creiem que no ha guanyat el masclista, racista i misogin Donald Trump. Molts som els que creiem que ha perdut ella: Hillary. Una dona a qui li va faltar el que el seu oponent Trump sí que tenia. Veritat. La senyora Clinton s'ha esforçat tant a agradar a tothom que ha deixat de ser ella mateixa. Potser si s'hagués presentat com a Hillary Diane Rodham, potser així sí. Potser si s'hagués separat del seu marit adúlter en el seu moment, potser així sí. És clar que si no hagués sigut una Clinton no hauria arribat fins aquí. Aquest és el drama de Hillary. Una dona que ha arribat a les portes del cel pagant el preu de deixar de ser ella mateixa i a qui no han deixat entrar precisament per això. Per no ser de veritat. Polítics del futur, preneu-ne nota. Estem farts de polítics de postureig, de corruptes i de falsedats. Siguin homes o dones. El gènere ja no importa. A Espanya ja ens podem anar preparant, perquè qualsevol dia se'ns presenta Belén Esteban a presidenta i segur que guanya.