¡Pa lo que sea, Fidel!

En aquell mes de juliol del 1991, la Guerra Freda s'estava fonent després de la caiguda dels règims de l'Europa de l'Est mentre la mateixa URSS es trobava a punt del col·lapse. Era l'inici de l'anomenat període especial a Cuba, una època plena de restriccions perquè s'havia tancat l'aixeta de l'ajuda dels països de l'extint COMECON.

Fidel Castro tenia, no obstant, els seus propis motius per mostrar-se exultant. L'Havana albergava els Jocs Panamericans on Cuba anava a exhibir tot el seu potencial esportiu davant dels Estats Units. El 26 de juliol de 1991, data de la commemoració de l'assalt del caserna Moncada, tindria lloc el míting en què Nelson Mandela, alliberat un any abans, era el gran convidat. Jo era de vacances a Cuba en aquelles dates encara que, com a periodista del diari 'El Observador', em vaig proposar com a bon 'tribulete' enviar cròniques a la redacció del diari per telèfon. 

Vaig conèixer a l'Havana un tal Almeida, un revolucionari desencantat que havia sigut tinent coronel del Ministeri de l'Interior cubà. Si no has estat a l'illa resulta complicat explicar la facilitat amb què es fan amistats. El bon home es va oferir a portar-nos a Matanzas a un altre periodista amic, Miguel Ángel Gea, i servidor per veure el míting en persona. Vam arribar a la plaça Victoria de Girón (Bahía Cochinos) i ens vam barrejar amb la gentada congregada fins a situar-nos a uns cinquanta metres de l'escenari en aquella asfixiant tarda d'estiu. A la tribuna de convidats il·lustres hi havia un derrotat Daniel Ortega, que havia perdut les eleccions a Nicaragua, i un encara revolucionari Lula da Silva.

Nelson Mandela va agrair des de la tribuna la intervenció cubana a Namíbia, que havia impedit al règim de l''apartheid' acabar amb el Congrés Nacional Africà. (CNA) Hi havia camions cisternes d'aigua perquè els assistents no ens deshidratéssim. Mandela va exclamar: "El poble cubà ocupa un lloc especial al cor dels pobles d'Àfrica. Els internacionalistes cubans van fer una enorme contribució a la independència, la llibertat i la justícia a Àfrica".

L'ALIAT SOVIÈTIC

Notícies relacionades

L'últim comandant

Cançons d'amor i odi a Fidel Castro

Una hora i mitja d'entusiasta discurs de Mandela, amb traducció consecutiva, i va arribar el torn del comandant en cap. Jo estava disposat a viure l'experiència de seguir un discurs seu des del principi fins al final. Després d'elogiar la lluita de Nelson Mandela, Castro va recordar les desenes de milers de cubans que havien estat lluitant en diversos països d'Àfrica en els últims 15 anys. Les amenaces que planaven sobre l'aliat soviètic no van quedar fora del seu discurs: "L'URSS viu problemes molt seriosos, és impredictible l'evolució dels esdeveniments; esperem que evolucionin de la forma més positiva possible". No obstant, més tard clamava de manera profètica que la Unió Soviètica no sucumbiria i es mostrava orgullós que escoles cubanes portessin el nom de Lenin.

Feia prop de tres hores que l'escoltàvem, drets, i les nostres forces van començar a flaquejar, malgrat l'incansable entusiasme dels cubans que ens envoltaven. Vam decidir seguir el discurs per la ràdio al cotxe de tornada a l'Havana. El pobre Almeida ens va explicar un acudit per amenitzar el viatge: "Arriba un home a casa amb una gallina viva i li diu a la dona: la matem i la cuinem. I la dona li respon que no té ni oli, ni arròs, ni gas per a això. L'home resignat deixa anar la gallina, que entusiasta surt cantant el lema revolucionari del moment: '¡Pa lo que sea, Fidel!, Pa lo que sea, Fidel'". Aquell primer viatge em va inspirar per escriure el guió d'un còmic dibuixat per Bartolomé Seguí titulat 'Cohibas Connection' on un detectiu privat espanyol anava a Cuba a fer un negociet amb els famosos puros i en sortia escaldat.