Paisatge republicà

«Hem recuperat la democràcia, però estem perdent la república», deia un amic poc després de l’acabament de la dictadura militar argentina. Tornaven a votar, però la res publica, la cosa pública, perdia pes. Per contra, França va tenir dos emperadors i tres reis absolutistes durant el segle XIX, però va conservar el concepte republicà de l’espai col·lectiu: l’escola, els ajuntaments, les carreteres, etc. Totes les esglésies franceses mínimament notables són avui dia visitables, justament a causa de la laïcitat republicana de l’estat: són monuments públics; a la catòlica Espanya, estan quasi totes tancades perquè són propietat d’una església exhausta que encara remena cireres però no té prou adeptes per ocupar-se del seu patrimoni arquitectònic. A Espanya no hi ha república ni gaire res publica.

Una molt significativa part de la societat catalana desitja que Catalunya esdevingui república per tenir una res publica com Déu mana. Vol una fiscalitat republicana per mantenir adequadament carreteres, ferrocarrils, hospitals, escoles i equipaments. També seria l’ocasió de pledejar per un territori i un paisatge republicans en el més recte dels sentits. Un paisatge que caldria començar per regenerar, tanmateix. El paisatge, que és l’aspecte del territori, constitueix un algorisme socioambiental. Resulta de la intersecció en l’espai d’una gran varietat de paràmetres socials, econòmics i culturals. Per això el seu deteriorament expressa mala salut política i escassos valors republicans. I també per això el nostre actual paisatge és tan ruïnós. És un immens escampall d’improcedències que esquitxen una valuosa matriu de fons que caldria regenerar i convertir en un escenari endreçat i operatiu on es representés una òpera socioeconòmica de qualitat.

La matriu paisatgística catalana és fràgil, com correspon a un país globalment subàrid o quasi. Les ferides en la seva vegetació costen de cicatritzar i els artefactes urbanístics o arquitectònics poc feliços prenen un protagonisme lacerant. Als tròpics o a l’Europa humida, el verd ho tapa tot; a la conca mediterrània, no. La manca de cultura republicana, el consum especulatiu de l’espai, el mal gust edilici, la pobresa rural i l’aposta per la segona residència desocupada o pel turisme estacional ho han malmès tot, és innegable.

 

Però la situació es reversible, si més no en la majoria de casos. Prenem els aiguamolls empordanesos, el monestir de Poblet o Barcelona com a exemple. Unes quantes dècades enrere eren, respectivament, un degradat cau de mosquits, una ruïna espoliada o una grisa ciutat decandida. Aneu-hi ara. Han recuperat la seva anterior puixança i fins l’han superada. Els aiguamolls, que van estar a punt de ser deglutits per una urbanització de tantes, són un esplèndid espai de lleure, educació i preservació; Poblet torna a ser un monestir vertebrador d’un ampli entorn i un panteó reial imprescindible en l’imaginari català; i Barcelona ha esdevingut la gran capital on mitja humanitat voldria viure (massa i tot). Els tres casos s’han beneficiat de lloables iniciatives locals d’un esperit republicà avant la lettre encarnat en l’entusiasme ecologista, en la voluntat de rescat del patrimoni històric i arquitectònic o en l’empenta de regeneració municipal dels millors moments de la restauració democràtica.

Han estat formidables consecucions fruit de l’esforç i l’empenta d’uns quants. De fet, excepcions a la regla. Però la regeneració republicana podria comportar un abast social i un canvi d’escala enormes. Vivim un moment d’agitació de consciències en certa manera comparable al dels anys de la transició. Percebem que s’acaba una etapa i, sobretot, que és a les nostres mans pilotar-ne una de nova, el sentit de la qual, justament, ens pertoca de descobrir i definir.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La construcció del paisatge republicà: quin millor objectiu per a una Catalunya republicana...? Un nou paisatge material que tradueixi en l’espai un nou paisatge moral. El paisatge socioambiental d’una res publica al servei dels interessos col·lectius, que són els oposats a tanta corrupció que ens fastigueja i avergonyeix, encara que sigui en carn d’altri. El paisatge reflecteix els valors d’un poble. No és una postal, sinó un retrat. Si la població pot instal·lar-s’hi amb orgull i viure-hi amb dignitat, la república cobra sentit. Per això, ara més que mai i aquí més que enlloc, la regeneració paisatgística és una qüestió política. O potser a l’inrevés. En tot cas, és una qüestió tan possible com, sobretot, necessària.

Socioecòleg. President d’ERF