Ruta de la seda, ¿una altra globalització?

En la recent cimera de l’APEC –països d’Àsia i Pacífic–, celebrada a Lima, el comunista Xi Ping, president de la Xina, ha defensat el lliure comerç i la cooperació com la millor fórmula per avançar cap a una modernització comuna, «ampliant el pastís i repartint-lo millor». Al mateix temps, el capitalista d’ultradreta Donald Trump ha sostingut el proteccionisme econòmic com un dels eixos de la seva futura política. Viure per veure. A part de la sinceritat més gran o més petita de les posicions dels dos dirigents, no és contradictori aquest aparent canvi de posicions, si tenim en compte les transformacions que s’estan produint, amb acceleració, en l’ample món. La globalització, d’un costat, i la interconnectivitat, d’un altre, estan modificant els codis sobre els quals es basaven les decisions polítiques. El que passa és que uns sembla que han comprès els canvis i intenten influir-hi i altres no han entès res i pretenen fer marxa enrere al rellotge de la història, com si això fos possible sense generar grans destrosses.

    La Xina, a partir de les grans reformes de Deng Xiaoping, està reprenent a escala planetària una tradició que la va fer prosperar en el passat. No és estrany que el filòsof i científic alemany Leibnitz digués que no hi havia comerç comparable al de la Xina i que l’escocès Adam Smith reconegués que la Xina era un dels països més pròspers del món. Tots dos escrivien al segle XVIII. Feia més de 2000 anys que el país asiàtic havia posat en marxa l’anomenada Ruta de la Seda, de la qual ja va parlar Plini el Vell, que unia Àsia amb Occident, que no arribaria a Espanya fins al segle XV i de la qual es tenia coneixement en especial a través dels viatges de Marco Polo. 

Fa pocs anys el secretari general del PC xinès Xi Ping i el govern que presideix van llançar la iniciativa One Belt One Road, també coneguda com la Nova Ruta de la Seda, que té com a objectiu connectar la Xina amb l’àrea eurasiàtica, Àfrica oriental i el Mediterrani per potenciar les relacions comercials i culturals. Una immensa zona del món que comprèn 75 països, amb el 75% de la població, el 60% del PIB i el 40% del comerç mundials. Madrid participa d’aquesta enorme xarxa ja que el ferrocarril que surt de Yiwu acaba en la capital d’Espanya. En el fons es tracta, encara que els dirigents xinesos no ho explicitin així, d’una concepció diferent de la globalització. Part de la idea, compartida per molts, que l’estat nació ja no és capaç de fer front als reptes actuals i que només en la recerca de l’interès comú es podrà governar l’actual procés de mundialització accelerada i evitar o pal·liar els sagnants xocs d’abans. Superat el colonialisme, l’imperialisme clàssic, la lògica de la revolució industrial, amb les seves successives competicions en pro de les hegemonies nacionals, estem entrant en un altre estadi civilitzador en què si som capaços d’introduir la lògica del benestar compartit i sostenible, podrà ser millor que els anteriors. En el fons, es tractaria de completar la cultura d’un racionalisme individual que enfonsa les seves arrels en la Il·lustració amb una cultura del racionalisme de l’àmbit comú, en principi afavorit per la informatització i la connectivitat. La incògnita està a saber si el sistema xinès, l’europeu i altres seran capaços d’evolucionar cap a una visió comunitària de la globalització o tornaran a les visions hobesianes del poder. En el cas dels xinesos, si faran cas al gran poeta i dramaturg Tang Xianzu que ja denunciava la corrupció i defensava una societat més justa.

Notícies relacionades

Trump insta a superar les divisions en un missatge pel Dia d'Acció de Gràcies

La inversió puja el 8,3% a la Xina i estén la recuperació al sector privat

    

Trump es col·loca als antípodes: primacia blanca; proteccionisme econòmic; racisme, nacionalisme. Té por dels emigrants, de ser inundat de productes xinesos, i d’altres països, malgrat que els EUA posseeixen les indústries tecnològiques més avançades; d’un cosmopolitisme que no comprèn perquè no ha sortit gairebé mai dels EUA i encara creu que Txecoslovàquia existeix i que Brussel·les és el mateix que Bèlgica. Per això, no li agrada la UE, a la qual observa com a perillosa competidora i va aplaudir quan va guanyar el brexit de Farage. D’aquí les seves bones relacions amb la Rússia de Putin i l’entusiasme de Le Pen davant la seva elecció. Es tracta d’una posició molt defensiva i, en conseqüència, molt perillosa en una gran potència com els EUA, liderada per una persona no ja ignorant en qüestions de dialèctica, tant hegeliana com marxista, sinó de qualsevol visió coherent del que està passant al món.