MIRADOR
'Finezza' basca
Els privilegis d'Euskadi no requereixen fer soroll o el prefereixen amb sordina, al contrari del mal de Catalunya, que mou més enrenou que mai
La nostra mà està estesa per unir forces al servei d’Euskadi /
Iñigo Urkullu repeteix sense despentinar-se. Concedeix tres conselleries de propina als més febles del panorama. Anuncia una reforma de l’Estatut d’autonomia del País Basc amb sortida de cavall sicilià (i amb previsible parada de burra manxega). Com que no podia faltar el repte, bregarà pel reconeixement de la nació basca. Fantàstic. A l‘horitzó del que és desitjable però també enormement improbable, el traspàs de la Seguretat Social que culminaria l’estat propi. Els privilegis d’Euskadi no volen soroll o el prefereixen amb sordina, al contrari del mal de Catalunya, que mou més enrenou que mai.
El PNB podia haver anat més enllà, molt més enllà, certament, però arribats al màxim grau d’autonomia més li val no incrementar les tensions. Ni les territorials ni les polítiques. Si l’Espanya que volen el PP i el PSOE de Susana Díaz és la immobilista, doncs visca l’immobilisme, i si convé les cadenes i tot. És clar que el PNB demanarà contrapartides, i les obtindrà, però sense forçar la màquina. No fóra gens estrany que el peix ingressés al cove basc per una discreta obertura lateral.
Bona part dels catalans pensen, a la desesperada, que qui no s’arrisca no pisca. Ben al contrari, la major part dels bascos opinen que és qüestió de minimitzar els riscos. El PNB, que ha estat sempre un partit d’ordre (si bé es beneficiava del desordre) s’ha convertit ara en un sòlid contrafort de l’ordre establert. Reforçat a les urnes per prudent,Urkullu ajuda a estabilitzar i consolidar el règim del 78. Per si algú en dubtava, es va permetre menysprear el president Mas en públic. Per part seva, reivindicacions amb sordina. D’entrada, bona disposició a treure les castanyes del foc bipartidista. Per això tothom dóna per fet que el PNB facilitarà l’aprovació dels pressupostos. El mateix favor al PP i al PSOE, ja que tots dos necessiten afluixar la pressió de l’abraçada de l’ós popular al cervatell ferit.
Per part seva, Idioia Mendia ha aconseguit dissimular la pèrdua de la meitat dels vots. Al sol del govern no s’hi sent el fred. D’aquesta manera el PSE, encara que molt empetitit, manté la seva plena autonomia. Però malgrat les discrepàncies amb la gestora de Javier Fernández, Mendia no es dedica a sacsejar el vaixell socialista.
És probable que triguem molt de temps a conèixer les clàusules no escrites de l’acord PNB-PSE, i és possible que, finezza pacta amb finezza i càlcul rima amb càlcul, no surtin mai a plena llum. Però la benedicció de Susana Díaz, a contracorrent de la seva pròpia gestora, és prou significativa. O n’estava al cas, o espera treure’n profit, o totes dues coses alhora.
Encara que a l’Espanya d’avui ningú s’hi sent realment còmode, és significatiu que els menys incòmodes, és a dir els que estan més ben instal·lats de la pell de brau, Euskadi i Andalusia, s’hagin entès de sotamà sense passar per Madrid, tot i que també sense contrariar el PP. Ni el PSOE andalús ni el PNB pensen trencar cap plat, perquè és en aquests plats que, encara que a una escala ben diferent, mengen clarament per damunt del que produeixen. Ai, si Catalunya no patís tantes privacions.
