Llaços familiars

El pitjor de les famílies són les famílies. Naixem amb uns llaços familiars que, sòlids o no, ens acompanyaran tota la vida. La literatura ens ha mostrat el costat menys amable d’aquell nucli que pretén ser un refugi. Les famílies bones que la societat i la religió ens venen han de passar comptes amb les famílies literàries. Potser perquè ens hem cregut que les famílies infelices ho són cada una a la seva manera, el tema no s’ha deixat d’utilitzar.

'Tot queda en família', de Cynthia D’Aprix Sweeney, novetat fresca, busseja en conflictes bàsics: quan hi ha una herència, les bones formes s’aparten i es mostra el costat més agressiu, i més miserable. Els germans Plumb són esperpèntics i mesquins, com les famílies. El model familiar del que venim i les expectatives que cada un tenim per al nostre nucli sovint ens destorben el camí. Els personatges no volen assemblar-se als seus pares, però s’acaben convertint en una cosa pitjor.

A 'Departament d’especulacions', de Jenny Offill, la protagonista veu com tot el que ha intentat construir es va desfent, i com això la porta a apartar les metes marcades. Els secrets i com alguns tabús ens obliguen a creure en el pitjor dels camins és el que mou Jetta Carleton a 'Quatre germanes' a escriure una novel·la magnífica. Leslie Jamison a 'El armario de la ginebra' dibuixa uns personatges marcats per la seva infància, igual que Jeanette Winterson explica en la seva autobiografia, '¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?', com els primers anys et condicionen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les exigències socials i culturals, i sobretot les de classe, obliguen la protagonista de 'Diario de un ama de casa desquiciada' a perdre els papers, perquè tot allò que havia pretès ser... ho serà en una altra vida, no en aquesta.

Mercè Rodoreda i 'Mirall trencat' són exemple perfecte dels destins marcats de les famílies, i 'Estimat Michele' de Natalia Ginzburg, de la incomunicació. Els retrats familiars, com 'Fragmentos de interior', de Carmen Martín Gaite, són plens de personatges infeliços, patètics. La sang, si és que alguna vegada ho havia fet, no justifica res.