La lluita contra el VIH
90-90-90
L'OMS vol que el 2020 seqüencialment es diagnostiquin el 90% dels casos de sida, el 90% es tractin i el 90% tinguin el virus suprimit
La sida com a problema de salut global té tres característiques que determinen la complexitat de la resposta que hi dóna salut pública: 1) no hi ha vacuna i la prevenció es basa a disminuir la probabilitat d’exposició al VIH; 2) la principal via d’exposició és la sexual, la conducta humana més complexa perquè hi convergeixen aspectes biològics, psicològics, culturals i ideològics, i 3) hi ha fàrmacs antiretrovirals (ARV) que apropen l’esperança de vida dels afectats a la de la població general, però pel seu alt cost mundialment només la meitat hi té accés.
UNA RESPOSTA PÚBLICA TRANSVERSAL
A més, sabem que hi ha molts factors que afavoreixen la propagació del VIH: problemes de salut mental o ús de drogues, que faciliten conductes de més risc; un alt nivell de VIH a la sang o altres infeccions de transmissió sexual (ITS), que augmenten la probabilitat de transmissió; o aspectes estructurals, com l’estigma, que dificulten l’accés als serveis. Per això tots els experts insistim en la necessitat que la resposta de salut pública sigui transversal i tingui en compte totes les intervencions que sabem que funcionen: des de l’educació sexual (també a les escoles), la promoció del preservatiu, el diagnòstic i tractament precoços del VIH/ITS, la notificació a les parelles i la defensa dels drets sexuals. Ara s’hi suma una nova eina, complexa i de moment cara: l’ús d’ARV per evitar l’adquisició del VIH en cas d’exposar-s’hi (Profilaxi Pre-Exposició o PreP).
L'INDIVIDU ENFRONT DEL CONJUNT DE LA POBLACIÓ
La diferència entre les intervencions mèdiques i les de salut pública és que mentre que per a les primeres l’objectiu és l’individu, per a les segones –prioritzades segons efectivitat, equitat i sostenibilitat– és el conjunt de la població. En aquest sentit, tots els estudis europeus han demostrat que el cost-efectivitat de la PreP està en funció del seu preu, que l’utilitzi un segment molt específic de la població en risc i que qui l’adopti ho faci de forma continuada (adherència). És a dir, des d’una perspectiva de salut pública el debat sobre la PreP no és si funciona o no a nivell individual, sinó qui l’ha d’utilitzar, quins tipus de programes són millors, quins efectes col·laterals pot tenir i qui l’ha de pagar.
La profilaxi pre-exposició està canviant el paradigma de prevenció del VIH, però s'ha de matisar molt bé els missatges públics
Tant l’European Center for Disease Control (ECDC), com la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) i la de Salut Pública (SESPAS) han recomanat fer estudis d’implementació per respondre a aquestes preguntes. Encara que amb retard, el Ministeri de Sanitat –amb la participació del Departament de Salut– n’està preparant un, imprescindible per planificar correctament la introducció d’aquesta mesura, que de moment a Europa han assumit França i Noruega.
EFECTES COL·LATERALS INDESITJATS
La PreP està canviant el paradigma de prevenció del VIH i s’ha de tenir en compte, però cal matissar molt bé els missatges públics: no és la solució a la pandèmia i pot tenir efectes col·laterals com ara l’augment d’altres ITS per la subseqüent disminució en l’ús del preservatiu. Cal preveure-ho i no banalitzar infeccions que, com ara la sífilis, poden resultar greus. Encara que col·legues i alguns amics gais em comenten amb frustració la dificultat que tenen de fer-ho, els metges tenim l’obligació de continuar explicant les conductes de menys risc, i la salut pública la d’intervenir en aquells factors que les dificulten. No endebades la definició de salut sexual de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) parla d’«experiències sexuals plaents i segures ...».
MILLORAR EL DIAGNÒSTIC PRECOÇ
Notícies relacionadesPer altra banda, el tractament dels afectats té un efecte poblacional positiu perquè disminuint el virus a la sang disminueix la probabilitat de transmissió, com més alt és el nombre de persones VIH + tractades, menys contagis hi ha. Per això l’OMS ha posat com a objectiu prioritari per l’any 2020 que seqüencialment es diagnostiquin el 90 % dels casos, el 90 % es tractin i el 90% tinguin el virus suprimit. A Catalunya estem respectivament en el 79%, 77% i 87%. Aquestes xifres demostren que l’atenció hospitalària funciona bé, però que cal millorar el diagnòstic precoç.
Si no s’incrementa l’exposició, a mesura que augmenti el percentatge d’afectats diagnosticats i tractats, començarem a veure una disminució en el nombre de nous casos, tal i com ja ha passat en altres països. Promoure la salut sexual en els joves, potenciar els programes de detecció en base comunitària adreçats als grups amb més risc i disposar de la corresponent informació és clau per aconseguir-ho ... i demostrar-ho, que també compta. 90-90-90, no són les mides canòniques de la bellesa grega, ara és salut pública en estat pur. ¡Queden quatre anys, és possible !
