Color canya

«Quant fa que la persona va cometre el pecat?, ¿quina edat tenia la víctima o víctimes?, ¿a quin grau va arribar? Aquesta informació s'ha d'enviar a la central a l'interior d'un sobre de color canya». Guillem Sánchez recollia ahir a EL PERIÓDICO algunes de les instruccions que es rebien a les congregacions dels Testimonis de Jehovà per actuar davant de casos de pederàstia. Durant dècades, la consigna va ser el silenci. Primer espès, impenetrable. Després, a mesura que els xiuxiuejos de les víctimes es convertien en clam social, el silenci es tornava més translúcid, la fina membrana d'una bombolla amb què tractaven de protegir l'honor de l'organització. Res de nou. Res que no hàgim vist en altres institucions religioses. Res que no hàgim llegit en aquest diari amb altres noms.

Un sobre de color canya… Potser per diferenciar-lo del correu ordinari. Potser per dipositar-lo en una pila especial. ¿Com li devien dir? ¿La pila del pecat? Ja se sap, els pecats són temes privats entre Déu i els homes, no de la justícia. Algú obria la bústia i trobava el sobre. Algú el deixava al lloc apropiat. Algú l'obria i llegia l'horror. Mentrestant, els nens patien i alguns han seguit fent-ho tota la vida. ¿Quantes bombolles més de silenci hi ha entre nosaltres? Només falta seguir exigint la veritat, fins que tots els sobres de color canya, siguin de l'organització que siguin, s'hagin obert.