El risc del reformisme bonapartista

En principi, el referèndum d'avui a Itàlia -guanyi el sí o el no- no té la gravetat del brexit. Itàlia no haurà votat sortir de la Unió Europea i la lectura que és una altra victòria del populisme no és tampoc l'ú­nica possible. No obstant, el triomf del no podria tenir conseqüències molt negatives.

En principi, si el projecte de reforma constitucional no és aprovat no passaria res greu. Matteo Ren­zi podria continuar -això sí, afeb­lit-, però el més probable és que sigui fidel a la seva promesa amenaça i es retiri. En aquest cas, el president de la República, Sergio Mattarella, pot proposar un altre primer ministre per encarrilar el buit de poder. Però aquí hi ha el problema. Renzi ha sigut un governant reformista bastant eficient i ha generat confiança en el restabliment d'Itàlia. Si se'n va, és probable que algunes de les qüestions pendents -per exemple, la situació d'una part de la banca, començant pel rellevant Monte dei Paschi di Siena- causin una sacsejada en els mercats. Per això la prima de risc italiana ja ha pujat i ha empitjorat respecte de l'espanyola.

És cert, el BCE hi intervindria comprant més deute italià, però Mario Draghi és italià i la seva encertada gestió -aprovada però considerada prudent als països del sud- és atacada per massa generosa amb els països incomplidors a Alemanya i els governs del nord. I qualsevol sospita que l'euro torni a perillar seria un seriós problema.

I si el president Mattarella no domina la situació -com sí que va fer Giorgio Napolitano al forçar el 2011 la retirada de Silvio Berlusconi-, unes eleccions anticipades podrien fer que el populista Moviment Cinc Estrelles fos la primera força i -amb l'ajuda de la nova llei electoral de Renzi, que dóna una forta prima majoritària a la llista més votada- aconseguís el poder i convoqués un referèndum perquè Itàlia abandonés la UE. I això sí que seria més greu que el brexit. Beppe Grillo és imprevisible i un populista pur. Ni d'esquerres com Podem ni de dretes com Marine Le Pen. Es pregona defensor de l'honrat ciutadà, estafat per unes elits -la casta- que només governen a favor dels seus foscos interessos.

I Renzi pot perdre. Primer ministre el 2014 als 39 anys, és un reformista ambiciós que ha gestionat bé però ha comès l'error de portar a referèndum una reforma constitucional amb aspectes positius -desaparició del Senat com a cambra amb la mateixa força que el Congrés, cosa que generava inestabilitat- però que també anava dirigida -juntament amb la nova llei electoral- a donar més poder al primer ministre que guanyés les futures eleccions encara que quedés lluny de la majoria absoluta. O sigui, presumiblement a ell. ¿Referèndum o plebiscit? I és que Renzi, a qui els crítics veuen alguna semblança amb l'autoritarisme light de Berlusconi, té aires bonapartistes o gaullistes. Ve a dir que tan sols un moviment encapçalat per ell pot situar Itàlia en la modernitat i al capdavant d'Europa.

Per això Renzi s'ha posat en contra no només del populisme de Bep­pe Grillo i la Lliga Nord sinó també de polítics de dretes com Berlusconi, de centre com Mario Monti o del seu mateix Partit Democràtic com l'ex primer ministre Massimo d'Alema, que ve del PCI. Fins i tot de prestigiosos intel·lectuals d'esquerra, com Paolo Flores d'Arcais, que l'acusen de populisme per haver convocat un plebiscit. Amb l'agreujant que les seves positives reformes, com ha escrit en el Financial Times el seu ministre d'Exteriors, Paolo Gentilioni, encara no han donat gaires fruits palpables i sí que «han exigit sacrificis a les classes mitjanes, funcionaris i pensionistes». I la confusió ha augmentat quan s'ha temut que el guanyador de les pròximes eleccions -i més si Renzi abandonés- podria ser Beppe Grillo.

Notícies relacionades

El 'sí' o el 'no' a Renzi solapa les reformes en el referèndum d'Itàlia

La reforma de la Constitució que es vota a Itàlia, en cinc claus

DONar més poder a Renzi enervava Berlusconi, Monti, D'Alema o Flores d'Arcais, però que una reforma constitucional discutible pogués col·locar Beppe Grillo com a primer ministre reforçat ha irritat gairebé tota la classe política. Per això The Economist (l'ordre liberal europeu) ha fet un editorial defensant el no i Romano Prodi, expresident de la Comissió Europea i prestigiós ex primer ministre d'esquerres, ha trigat molt a donar suport al sí. I ho ha fet -diu- no pas per les virtuts de la reforma constitucional, que rebutja, sinó pels greus riscos que per a Itàlia i la UE suposaria la victòria del no.

Atenció, doncs, al resultat d'a­vui a Roma, perquè el bonapartisme de Renzi pot complicar el futur d'Europa… i per tant d'Espanya.