Itàlia i Europa, en una dimensió desconeguda

La jornada d'ahir ha donat uns resultats electorals contrastats. Si la ultradreta perdia a Àustria, a Itàlia s'obrien les portes de bat a bat al populisme perquè el resultat del referèndum submergeix el país en una dimensió desconeguda. Els italians, però també la resta d'europeus.

Un resultat com aquest, tot i que s'addueix que la reforma constitucional proposada era un nyap (no ho és, però, com tot, és millorable) o que Matteo Renzi, amb la seva arrogància i escassos resultats, ha fet esgotar la paciència de molts italians, fins i tot del centreesquerra d'on ell mateix procedeix, té un efecte que pot ser devastador. L'oposició, ara ben reforçada amb el resultat, tant la que se situa a la dreta com a l'esquerra, és contrària a la Unió Europea. Que això passi en un dels sis països fundadors de la Unió revesteix una enorme gravetat perquè deixa el projecte europeu greument ferit. I això, l'efecte sobre la UE, marca una gran diferència amb el que ha passat a Àustria, que té un pes històric en el projecte europeu molt més petit.

El que ha passat a Itàlia demostra també la qualitat dels polítics. Renzi va agafar el mateix camí que David Cameron, el de convocar innecessàriament un referèndum amb la intenció de salvar el seu futur polític. El britànic ho va fer perquè es veia amenaçat pel sector més antieuropeista del seu partit. L'italià, per legitimar-se a les urnes ja que la seva arribada a la presidència del Govern no va ser resultat d'unes eleccions, sinó d'un cop de força contra el seu antecessor, Enrico Letta.  El temps que s'obre ara a Itàlia és un gran interrogant.

Notícies relacionades

Àustria para els peus a la ultradreta i elegeix l'ecologista Van der Bellen com a president

Itàlia castiga a les urnes Renzi, que anuncia la seva dimissió

Per la seva banda, els austrí­acs han tingut una segona oportunitat. Han pogut canviar l'ajustadíssima victòria de la candidatura verda del mes de maig passat per una victòria molt més àmplia sobre el representant de la ultradreta. Acostar-se al precipici és un exercici que convida a posar seny. ¿Guanyaria el vot favorable a continuar a la Unió Europea si els britànics tinguessin aquesta segona oportunitat? Podria molt ben ser, vist el que se'ls acosta en temps llargs i, sobretot, en costos desorbitats.

Ara bé, ¿hem de llançar les campanes al vol per la victòria d'A­lexander van der Bellen, el candidat ecologista, quan Norbert Hofer ha aconseguit el 46,4% -¡el quaranta-sis coma quatre!- dels vots? De cap manera. I menys en un món on les certeses d'un passat recentíssim han desaparegut. En aquestes eleccions presidencials austríaques, per exemple, cap dels dos candidats representava cap dels grans partits que han governat Àustria de manera estable des del final de la segona guerra mundial. Aquesta victòria donarà moral als demòcrates, però no eliminarà el caldo de cultiu de la política identitària ni farà que desaparegui la desafecció de les classes mitjanes empobrides. Encara menys quan un dels països que sempre havia fet gala del seu gran europeisme, com és Itàlia, s'estima més llançar-se a l'aventurisme.