El fusible sóc jo

S’han acabat els parallamps, o com a mínim ja no són el que eren. En l’era que ha deixat enrere allò dels «sis graus de separació», que vol dir que podem contactar, per exemple, amb el Papa a través de màxim sis persones que ens enllacin, ara que tens gairebé tothom que vol pintar alguna cosa a un clic de distància, els líders polítics estan més exposats que mai, més visibles, amb més opcions de ser «pop», però per descomptat també, molt més exposats al desgast. Per això duren menys. Perquè els focus de les càmeres (les de les televisions, del mòbil o de Youtube) impulsen més acceleradament que abans, però també cremen els lideratges polítics a una velocitat mai coneguda. Lluís XIV de França, el Rei Sol, diuen que va dir: «L’Estat sóc jo». Ara els nostres líders poden adaptar la màxima a un més prosaic «el fusible sóc jo». Tenen els seus clàssics portaveus i escuders, però cada vegada més posen la seva cara en primer pla. I els la trenquen abans.

  

 Una ciutadania inquieta, impacient, addicta al canvi, procrastinada i amb mentalitat de consumidor/client, exigeix cada vegada més escurçar al màxim la distància entre l’expectativa generada pel líder i la seva acció política quan arriba al poder. Som l’'homo sentimentalis' descrit per Milan Kundera. Se’ns arriba més que mai a la raó a través de l’emoció. Els lideratges polítics s’han d’adaptar a aquesta realitat, busquen inspirar i impactar quan miren de despuntar. Però de la il·lusió a la sensació d’il·lusionisme hi va un pas. Barack Obama, José Luis Rodríguez Zapatero, David Cameron, François Hollande i tants altres, van arribar generant grans expectatives de canvi, però el seu xoc amb la crua realitat (ells i les seves circumstàncies) es va retransmetre a l’instant, en multimèdia i multiplataforma. Paradoxalment (o no), líders més retro, menys mediàtics i aficionats a la interacció amb els mitjans, duren més. Només s’ha de veure Angela Merkel i Mariano Rajoy.

HIPEREXPOSICIÓ

Vivim el que el sociòleg John B. Thompson ha descrit com l’era de «la nova visibilitat». Una hiperexposició a la mirada dels altres, que ens acosta però que a la vegada també ens relativitza. «Ja no hi ha líders com els d’abans», diuen. Però, ¿què sabíem dels líders d’abans? Molt menys, sens dubte, dels mil i un detalls (molts prescindibles) dels líders d’ara.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

  

 De François Mitterrand vam saber que tenia una filla fora del matrimoni, de 18 anys, quan aquesta va assistir a l’enterrament de l’expresident. L’opinió pública havia tingut una imatge tirant a idíl·lica del líder polític i de les seves circumstàncies personals. D’Hollande vam saber que feia escapades nocturnes a visitar la seva amant, l’actriu Julie Gayet, quan la separació de la seva segona parella no s’havia confirmat. Allò el va sentenciar. «All too human», com va escriure George Stephanopoulos, un dels grans, assessors, spin doctors de Bill Clinton. Tots massa humans. Més explícitament que mai. I la màgia decau abans. I així, l’estrella del líder.