Per una reforma paritària de la Constitució

La nostra norma suprema segueix creixent en anys i decreixent en legitimitat. Segueix envellint sense fer-se gran, atrofiada sense passar la prova de maduresa d’un verdader procés de reforma. Aquesta no és una prova merament ritual. Hi ha aspectes de la nostra Constitució, com l’estructura territorial de l’Estat, o l’ancoratge constitucional d’un sistema electoral de dubtosa proporcionalitat, que necessiten una reforma urgent, desbordats com estan per la realitat sociopolítica. I n’hi ha d’altres que la necessiten  per la baixa qualitat democràtica del seu desenvolupament normatiu. És novament el cas del nostre sistema electoral. I és molt especialment la interdicció de discriminació per raó de sexe.  

Després de gairebé 40 anys, la nostra democràcia arrossega encara la discriminació de les dones com un problema estructural, fruit d’una definició sexuada de la ciutadania que encarrega als mascles la gestió de la vida pública i a les dones la gestió de la domèstica i de la cura. Ho fa malgrat que la Constitució propugna la igualtat com a valor superior de l’ordenament (article 1.1); reconeix el dret a la igualtat i a no patir discriminació per raó de sexe (article 14); reconeix la plena igualtat jurídica entre dones i homes en el matrimoni, locus tradicional de desigualtats discriminatòries per a les primeres (article 32); i recull la dimensió social i intergrupal de la discriminació, obligant els poders públics a adoptar mesures d’acció afirmativa per acabar amb ella (article 9.2). 

NORMES IGNORADES

El nostre ordenament, sens dubte, ha introduït avanços en matèria d’igualtat i no discriminació entre els sexes, però ni aquests avanços s’apliquen amb coherència, ni són suficients per acabar amb la construcció sexuada de la ciutadania. Normes que l’amenacen són simplement ignorades: s’incompleix sense rubor l’obligació que els organismes públics siguin paritaris (el Tribunal Constitucional només compta amb dues magistrades), el dret a la igualtat salarial o el compromís legal d’ampliar a quatre setmanes el permís de paternitat intransferible.

Tot plegat per no parlar de les reticències al voltant de l’aplicació de la LO 1/2004, contra la violència de gènere. A més, el mateix ordenament, ancorat com està en la ciutadania sexuada, frena en sec abans de promulgar normes que puguin erosionar-la: la paritat s’imposa així en les llistes electorals, però no en els òrgans interns dels partits polítics, centres efectius de poder; i existeixen mesures de conciliació de vida familiar i laboral, però aquestes reafirmen la figura de la mare treballadora sense construir un model de pare treballador, ja que la regulació d’un permís de paternitat intransferible i igual al de maternitat no passa encara de ser més que un compromís.

COMPROMÍS INEQUÍVOC

El nostre marc constitucional ha recollit, doncs, normes que mitiguen la discriminació estructural de les dones amb mesures pal·liatives, però que no l’eliminen d’arrel, el model de ciutadania sexuada. Fer això passa per reconèixer una cosa tan bàsica com que la nostra legitimitat democràtica no pot descansar en dualitats sexuades sense incórrer en incoherències, que no toca parlar de democràcia sense parlar de paritat ciutadana. I ja que la nostra realitat constituïda es resisteix a avançar en aquesta direcció, necessitem que la Constitució assumeixi un compromís inequívoc amb una democràcia efectivament paritària com a font de legitimitat.

Això requereix una reforma constitucional en la qual, entre altres qüestions, s’expliciti que Espanya es constitueix en un Estat paritari, a més de social i democràtic de Dret (article 1.1); que imposi la paritat com a exigència de legitimitat democràtica en el si de les nostres institucions (article 1.2), partits polítics (article 6) i sindicats (article 7); que subratlli la rellevància estructural, en termes democràtics, de garantir la paritat ciutadana entre els sexes (article 14.2), incloent-hi la dimensió domèstica i cuidadora de la ciutadania dels homes (article 14.3); que expliciti, en fi, que la paritat ciutadana entre els sexes ha de guiar l’actuació dels poders públics (article 10), molt especialment la tasca del poder judicial (article 117).

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Només amb aquestes premisses podem aspirar a deconstruir els rols de gènere que estan en l’origen de la discriminació estructural de les dones, per construir una ciutadania paritària, i fer-la valer com a element constitutiu de la legitimitat democràtica del nostre Estat.