PISA no ho diu

Les bones notícies de PISA s'han de valorar amb el mateix escepticisme, la mateixa prevenció i el mateix estat d'alerta que les notícies dolentes de fa tres anys, de tots els altres anys que fa que existeix aquesta radiografia del sistema educatiu. Les dades, per descomptat, són millors, però això no significa que l'educació, en aquest país, sigui el que hauria de ser: el punt de partida de la lluita contra una desigualtat que és flagrant, empobridora i nociva per al conjunt de la societat, i injusta en un grau extrem. PISA ens diu que som millors en coneixements però també ens informa que l'índex d'equitat disminueix. És a dir, que la bretxa que s'estableix segons els recursos econòmics s'eixampla, tant aquí com a la resta d'Europa.

D'això en saben molt els mestres que cada dia han de lluitar en un entorn complicat, entenent que 'complicat' és un eufemisme. Homes i dones que entren cada dia al centre amb la voluntat fèrria no solament de transmetre una il·luminació sobre la llengua o la ciència sinó d'il·luminar el futur dels alumnes que viuen en unes condicions precàries. Aquests professors, maltractats sovint per una Administració que no valora prou el seu sacrifici personal -amb davallades, amb neguits, amb sotracs-, són la cuirassa explícita contra la deriva determinista d'aquells que neixen marcats per la pobresa. Són la seva única esperança. Això, PISA no ho diu. PISA no parla dels herois anònims.