¿Actua Cristiano inspirat per Frank Zappa?
Sovint els esportistes no són els cobdiciosos, sinó els que els envolten
ronaldoportada
Ara que s’acosta el final d’any, molts ciutadans subjectes a una nòmina, per no parlar dels superherois autònoms, estan aquests dies ajustant números aquí i allà per trobar la millor manera de mitigar la clatellada d’Hisenda. Segur que a la majoria se’ls escapa un somriure, si no és que treuen foc pels queixals d’indignació, en vista de les notícies que brinda 'Football Leaks'. Individus que guanyen els diners suficients per viure mil vides miren d’eludir una mica més, no fos cas que en visquessin 1.500 i la pròrroga els agafés descalços.
Gairebé tothom veu normal intentar estalviar-se l’IVA d’unes obres a casa o que un autònom coli uns tiquets de restaurant que en realitat li ha passat un col·lega, perquè aquest estalvi –il·legal– té un pes en l’economia domèstica que, proporcionalment, no en té en els comptes d’una superestrella, sigui futbolista, rocker o youtuber. Passa que les persones són cobdicioses per naturalesa i qui més té, més vol. Sempre ha sigut així, Caín ho sap.
COTXES REGALATS
Cada any veiem una imatge: una gran marca de cotxes regala un dels seus vehicles a cada jugador del Barça i del Reial Madrid. Són cotxes caríssims, els de la gamma més alta. Als fabricants els resulta rendible que la gent vegi Messi o Cristiano Ronaldo al volant d’una d’aquestes màquines. Aquesta gent voldrà ser com ells, faran l’impossible per un quatre rodes igual, publicitat bàsica. Després s’han donat casos que, en el moment de l’entrega, tots feliços com nens, alguna d’aquestes superestrelles ha preguntat: «¿I l’assegurança qui la paga?». O que un altre, al cap de dues setmanes, ha demanat que l’hi canviïn pel mateix model, però dièsel, «perquè el de gasolina no vegis com gasta».
Sovint els cobdiciosos no són els esportistes, sinó els que els envolten. Representants, agents, advocats, pares i mares que el que busquen és rendibilitzar al màxim el producte. Ronaldo (el gras) ara sembla que renega del seu any al Barça, aquella proesa que va durar tota una temporada. Fins i tot ha dit que hauria preferit marcar el mític gol al Compostel·la amb la samarreta del Madrid. Però en el seu moment li va doldre anar-se’n del Barça i se’n va anar només perquè ell només era un producte en mans d’uns agents rufians i d’uns directius obtusos.
Ningú s’imagina Ronaldo (l’altre) amb aquelles ulleres que es posa per aparentar no se sap què, repassant contractes al desembre amb Jorge Mendes i dient-li «posa’m els drets d’imatge aquí i allà perquè m’aniria bé estalviar uns milions, que em vénen moltes despeses de cop». Ningú s’imagina Messi en unes circumstàncies semblants. Però, al final, amics, això és com els regats. Si el defensa t’atrapa, la pilota és seva. Montoro ha posat la cama amb força i s’ha endut la bola.
Aquesta setmana s’han complert 23 anys de la mort de Frank Zappa, aquell músic heterodox amb un ganivet verbal que avui seria tan necessari. Una de les coses que va dir és que «sense desviar-se de la norma, el progrés és impossible». Però això no anava per tu, Cristiano.
