"¿Ja no es pot ser bona persona?"
El 'cas Nadia' indigna ciutadans que de bona fe creien la història que explicaven els pares de la nena
/
«¿Ja no es pot ser bona persona?», es pregunta Isa Drets, d’Encamp, en la carta que va enviar a Entre Tots arran de l’escàndol de la setmana, i sens dubte un dels més impactants i perjudicials en molt de temps, el de Fernando Blanco i Margalida Garau, els pares de la nena Nadia Nerea. «Heu mentit, heu jugat amb la pena perquè la gent efectués donacions. I encara pitjor, per la vostra mala actuació ara moltes persones seran reticents a oferir la seva ajuda, per no ser enganyats», afegeix Isa. «El que més ràbia desperta en el meu interior és el fet que la gent tingui tan pocs escrúpols per utilitzar una cosa tan seriosa com una malaltia per aprofitar-se de gent que no dubta a compartir el poc que tenen per intentar millorar la vida d’una nena. És indignant», escriu Laura Castro, de Barcelona.
Que a un l’enganyin sempre molesta. Que a un l’enganyin perquè ha sigut bona persona, perquè ha confiat en la dramàtica història d’algú, té un plus d’acarnissament. El cas Nadia, ara ja plenament judicialitzat, té molts vessants. El periodístic n’és un, per descomptat: la mala praxi a l’hora de contrastar la informació, l’atractiu d’una història que ho tenia tot per disparar l’audiència, la dificultat que tenen els fets per fer-se sentir enmig d’un relat que semblava funcionar per a tothom: els pares recaptaven, els mitjans publicaven o emetien una gran història des del punt de vista periodístic i d’audiència, milers de persones, donaven diners a una família necessitada...
Cors secs
Notícies relacionades«Res et fa creure més en la bondat humana que les manifestacions solidàries. No obstant, quan les suposades bones causes en què un s’implica resulten amagar alguna cosa fosca, s’obren pas altres sentiments: la ràbia i la indignació», escriu Tamara González, de Santa Coloma de Cervelló, que afegeix: «Després de conèixer-se el frau dels suposats tractaments de la petita Nadia Nerea, un pot arribar a qüestionar-se cada nou acte de participació o ajuda que se li presenti. Tot i això, vull pensar que les estafes són excepcions i que els èxits aconseguits i la satisfacció d’haver contribuït a una cosa positia superen a la por i l’enuig davant possibles nous enganys. Si en aquesta vida no ens mulléssim, els nostres cors s’assecarien».
«¿Què hem de fer? ¿Deixar de ser solidaris o deixar de ser ingenus? ¿O és que a partir d’ara només podem col·laborar a través d’associacions i oenagés de reconeguda reputació?», es pregunta Isa Drets. I la resposta probablement sigui que sí. Hi ha molt treball col·lectiu per fer per ajudar a menors com la Nadia que no passen necessàriament per la recollida de fons. Per exemple, mobilitzar-se per obligar que la sanitat i la investigació finançada amb fons públics també dediquin esforços i recursos a les malalties estranyes i minoritàries. Finançar equips i projectes científics de reconeguda solvència. Seguir, com a opinió pública, sempre amb la guàrdia alta i exigir al periodisme, tant és que s’escrigui en paper, s’emeti en programes televisius matinals o es distribueixi en xarxes socials, que respecti els mínims estàndards professionals. Perquè l’únic científic conegut que en una cova de l’Afganistan va descobrir alguna cosa va ser Tony Stark, que allà va construir el primer vestit d’Iron Man.
