Londres, Washington, Roma
La democràcia ha donat als perdedors de la crisi un instrument molt potent per fer-se sentir: el seu vot
¿Tenen res en comú el brexit britànic, el triomf de Trump als Estats Units i el no del referèndum italià? ¿És possible extreure alguna lliçó d'aquests tres casos?
D'entrada, són situacions diferents. El que estava en joc era diferent. En el brexit era el malestar contra la política d'immigració i la sortida de la Unió Europea. Als Estats Units era el debat sobre la globalització, el nacionalisme econòmic i el rebuig als tractats de comerç. A Itàlia, la reforma de la Constitució per canviar alguns elements del sistema polític.
Però més enllà d'aquestes diferències, penso que en els tres casos hi ha dos elements comuns. Un és el perfil dels votants que han determinat el resultat. Un altre són les motivacions que els han portat a votar d'aquesta manera.
PEL QUE FA al perfil dels votants, es tracta, en termes generals, de persones grans, nacionals blancs, que viuen en ciutats o zones que han patit un fort deteriorament en les seves condicions de vida i en les seves expectatives de futur al llarg de les dues últimes dècades prèvies a la crisi financera i econòmica del 2008. Aquest perfil del votant es dóna en el cas del brexit, en el triomf de Trump i en el referèndum italià. En canvi, les ciutats i zones més dinàmiques d'aquests tres països van votar sí. Al Regne Unit, Londres i la seva zona metropolitana van votar majoritàriament a favor de la permanència a la UE. Als Estats Units, les ciutats de la costa est i la costa oest ho van fer a favor de Hillary Clinton. I en el referèndum italià les ciutats més riques, com Milà, van votar a favor del sí.
PEL QUE FA a la motivació, ha predominat el sentiment d'abandonament d'aquests votants per part dels seus governs davant els efectes de la globalització sobre l'activitat econòmica, l'ocupació i els ingressos. Durant aquestes dues dècades els governs van fer molt poc per repartir de forma equitativa els beneficis de la globalització, que n'hi va haver. Es van conformar de creure de forma dogmàtica en la teoria del vessi, la idea que tard o d'hora el mercat s'encarregaria de fer arribar aquests beneficis a tots, sense que els governs haguessin de fer res per si mateixos.
En qualsevol cas, la lliçó a extreure sembla clara. Encara que els símptomes del malestar s'hagin expressat de forma diferent en els tres casos, les causes són comunes: és el mal funcionament de l'economia. Parodiant el lema de James Carville a la campanya de Bill Clinton, ¡és l'economia, estúpids!
Però, abans de seguir, deixin-me plantejar una qüestió per a mi intrigant. Si aquest malestar hi era des dels anys 90, ¿per què no es va manifestar en les eleccions celebrades al llarg dels últims anys? Una explicació pot ser que en la mesura que els referèndums, o eleccions binàries com les presidencials nord-americanes, plantegen una decisió entre dues úniques opcions, permeten concentrar tot el malestar en una d'elles. Al contrari que en les eleccions multipartidistes ordinàries, com les espanyoles, que distribueixen el malestar entre diferents opcions polítiques.
Notícies relacionades¿Què s'ha de fer? Les nostres societats necessiten una forta i urgent dosi d'equitat. Contra la desigualtat de riquesa, renda i oportunitats s'ha de lluitar per terra, mar i aire. En quatre fronts. Primer, en el si de les empreses, amb una millor distribució de la renda entre salaris i beneficis. Segon, amb una millor redistribució de la renda a través dels impostos i les despeses socials. Tercer, amb una lluita oberta contra els monopolis i càrtels que eleven artificialment els preus i redueixen la renda disponible de les llars. I, quart, amb millors polítiques monetàries i fiscals que impulsin el creixement i l'ocupació.
Dit d'UNA altra manera, necessitem construir un nou contracte social. Els perdedors de la globalització i del canvi tècnic necessiten sentir que l'Estat els protegeix. Els governs de Londres, Washington, Roma i altres països van creure que els perdedors es resignarien a la seva sort. Però la democràcia els ha donat un instrument polític molt potent per fer sentir la seva veu: el seu vot. I estan disposats a seguir fent-ho. Per tant, no hauríem de sorprendre'ns si veiem arribar altres brexits.
