Alep, cementiri del dret i la dignitat

No serveix de res proclamar que la caiguda d’Alep és la nostra vergonya, que en aquella ciutat hi hem enterrat el dret internacional juntament amb la nostra dignitat i credibilitat i s’ha produït l’enfonsament de la humanitat. Tot això és veritat, i, com s’ha pogut sentir aquestes hores en unes Nacions Unides bloquejades pel poder de veto de Rússia, el que està passant a Alep –i per extensió a tot Síria– és el resultat del cinisme absolut, de la indiferència i de la incompetència d’una comunitat i unes institucions sense brúixola i caduques que només beneficien els autoritarismes, es diguin Vladímir Putin, Baixar al-Assad o el règim de l’Iran. Alep passarà a engrossir la llista cada vegada més llarga de ciutats màrtirs, però la seva caiguda no significa la fi de la guerra. Una gran part del territori sirià continua fora del control del règim de Damasc. La recent reconquista de Palmira, que estava en mans de forces russes, pels gihadistes de l’EI és la demostració que queden encara capítols per escriure en aquesta guerra. Serà d’aquesta manera si no és que hi ha un canvi d’estratègia per part d’aquells que ho poden fer, és a dir, les grans potències, i els que lluiten per ser la potència regional. Una cosa com aquesta, pràcticament sis anys després de l’inici de la guerra, no és a l’horitzó. El que sí que existeix, i sembla que no tingui fi, és el patiment dels civils. D’aquells que han mort i desaparegut sobre el terreny i d’aquells que els nostres governants es neguen a acollir.