La temible renovació del Tribunal Constitucional
Al Canadà, els aspirants a formar part del Tribunal Suprem han de respondre a un qüestionari sobre la seva concepció de la funció de magistrat
El pròxim dia 1 de gener acaba el mandat de tres magistrats del Tribunal Constitucional. La designació de quatre nous membres correspon al Senat, per majoria de 3/5, a proposta dels parlaments de les comunitats autònomes. S'ha de témer que el procediment no es compleixi en termini i, sobretot, que tornem a assistir a un espectacle lamentable d'intercanvi d'acusacions de politització, compareixences parlamentàries buides de contingut i amb la decisió ja presa, queixes d'exclusió del procés i, en suma, que clavem un nou clau al taüt del Tribunal Constitucional que amb tanta intrepidesa hem fabricat al llarg dels últims 15 anys, si més no. Els riscos en aquesta ocasió són múltiples:
En primer lloc, el Tribunal segueix al centre d'alguns dels debats polítics més rellevants i enquistats i, especialment, del debat sobre la independència de Catalunya. La dinàmica de partits, governs i parlaments no ha fet res per reduir aquesta sobreexposició; ans al contrari, s'ha entestat a incrementar-la, amb reformes com la que atribueix a l'alt tribunal l'adopció de mesures coercitives per a l'efectivitat de les seves decisions. En aquest context és il·lusori pensar en una designació de magistrats que no primi la consideració d'aquestes qüestions; tant en la decisió del Senat com en la seva recepció en els mitjans de comunicació.
En segon lloc, la deslegitimació general de l'actuació dels partits polítics i la seva influència sobre totes les institucions polítiques s'ha reforçat si és possible els últims anys. Després dels irreparables danys derivats de les recusacions plantejades davant el TC en el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya o del debat sobre la proximitat d'alguns magistrats als partits que els van proposar (en la forma de militància o, segons el meu parer més greument, d'influència en l'elaboració de les reformes que el tribunal ha jutjat), les noves designacions es poden convertir en un camp de mines per a qui alguna vegada hagi participat en debats polítics.
LA DESIGNACIÓ
En tercer lloc, el procediment de designació de magistrats per part del Senat es fa a proposta dels parlaments autonòmics. L'antecedent de l'anterior designació (entre el 2007 i el 2010) va arribar a cotes de desnaturalització difícils de repetir: els grups parlamentaris del PP a tots els parlaments autonòmics van proposar els mateixos dos candidats, cosa que va bloquejar qualsevol acord que no passés pels seus noms; i la solució final, amb tres anys de retard, va exigir recórrer a la possibilitat excepcional de designar una persona no proposada pels parlaments autonòmics per resoldre aquest mateix problema.
El context actual permet pensar que aquesta situació no es repetirà, tot i que hi ha dubtes rellevants sobre si la pràctica dels nostres parlaments autonòmics i del Senat permetrà considerar que es prenen seriosament un procediment que expressaria com ben pocs el caràcter autènticament descentralitzat i plural del nostre sistema territorial i que permetria desenvolupar una autèntica elecció pública entre una pluralitat abastable de candidats.
En últim lloc, el debat que ja s'ha produït al Parlament de Catalunya també convida al pessimisme: encara que ens hem estalviat la submissió dels eventuals candidats a un test de crítica a la mateixa institució del TC, el Parlament ha optat per seguir en la línia de la “desconnexió” i evitar proposar candidats. Si qui llegeixi això creu que el que passi a Catalunya és poc rellevant per al futur del Tribunal, crec que l'erra profundament, perquè no hi ha Tribunal que aguanti la pèrdua de confiança de la societat en què pretén jutjar.
En aquest context no sorprendrà que no esperi que la renovació contribueixi a la millora del Tribunal, en el seu funcionament i en la seva consideració pública. No obstant, alguna il·lusió he de mantenir si escric aquest article, recordant només que si tenim un Tribunal Constitucional (d'elecció parlamentària) és perquè creiem que les seves sentències exigeixen una discussió i adopció que tingui en compte els valors de la comunitat política i la seva pluralitat, cosa difícilment separable dels partits polítics.
QUALITAT I AUTORITAT
El TC és i ha de ser un tribunal en què siguin rellevants els valors polítics dels seus membres. Encara que no hagi de ser un tribunal en què aquests membres actuïn predominantment en funció de la seva proximitat a un partit o un altre. Per això, segons la meva opinió, el debat no és sobre la (pública i desitjable) posició ideològica o partidària de cada magistrat, sinó sobre la seva qualitat i autoritat per mantenir posicions diferents de les del partit que el proposa en casos concrets i en funció dels límits i valors que ha de defensar una institució de control de constitucionalitat; i sobre la seva capacitat perquè el Tribunal torni a ser un instrument per convèncer de la vigència de la Constitució i els seus valors i desenvolupar la seva funció d'integració.
No és un debat impossible. Fa poques setmanes el professor Xavier Arbós ens informava en el seu imprescindible Twitter del procediment de designació de magistrats del Tribunal Suprem canadenc, i es podia llegir, amb profunda enveja, que els candidats havien de respondre per escrit a un qüestionari sobre la seva concepció de la funció de magistrat. Una cosa tan simple ja significaria una millora molt rellevant en el nostre procediment de designació. Si algun senador no sap què preguntar als candidats que compareguin davant el Senat (a ser possible abans de la proposta dels quatre de definitius) o algun parlamentari autonòmic als que ho facin a les seves cambres, si s'escau, o algun líder polític vol saber a qui proposarà, potser la lectura d'aquest qüestionaris podria donar-li alguna idea.
Si en necessita més, que pregunti als candidats sobre quins canvis exigeix la Constitució en la nostra pràctica judicial (potser un processalista entre tant de jutge podria donar-los alguna idea), en el funcionament parlamentari o en l'àmbit que triï de la nostra regulació legal; o què opina sobre el valor jurídic d'alguns preceptes constitucionals: des del dret a la salut fins als supòsits del decret llei. I si algú el convenç en tot o no el sorprèn en res, que esculli algú altre.
