LA CRISI DE LES CONCESSIONÀRIES
Examen al rescat d'autopistes
El nucli essencial del problema de la resolució del contracte de concessió radica en el dret a la devolució de les inversions realitzades en la infraestructura en concepte de responsabilitat patrimonial de l'Administració
Límit actual de velocitat en autopistes. /
Després de les declaracions del ministre de Foment Iñigo de la Serna del 12 de desembre passat, els mitjans de comunicació s’han tornat a fer ressò de la crisi de les societats concessionàries d’autopistes. No és un problema nou, encara que sigui de rabiosa actualitat.
Una incorrecta i poc racional planificació de les grans obres públiques, una descoordinació entre els diferents nivells de govern (cas de l’Autopista Toledo AP-41), una dubtosa justificació d’algunes (cas de les radials, per exemple), una errònia planificació economicofinancera dels projectes i fins i tot, en ocasions, una inadequada valoració dels costos derivats de l’expropiació han abocat les societats concessionàries a declarar-se en concurs. De fet, avui, algunes d’elles es troben en liquidació.
El nucli essencial del problema radica en el fet que la liquidació concursal implica la resolució automàtica del contracte de concessió i obliga l’Administració a fer-se càrrec de les inversions realitzades amb l’expropiació, així com de fer-se càrrec de l’explotació de la concessió, tot el que precisament tracta d’evitar mitjançant el contracte de concessió. Vegem amb una mica més de deteniment les conseqüències que deriven de la resolució del contracte.
En primer lloc, la resolució implica que el concessionari deixa d’estar obligat a continuar explotant la concessió i l’Administració ha d’arbitrar el mecanisme més adequat que garanteixi la continuació de la prestació del servei. És obvi que això no es pot fer de la nit al dia, raó per la qual, per exemple, en la decisió del Jutjat Mercantil número 6 de Madrid del 3 de maig del 2016 es va preveure que a partir de l’1 d’octubre la societat concessionària deixaria d’estar obligada a continuar prestant el servei i que, per tant, la gestió i possessió de la infraestructura s’havia de traslladar a partir d’aquesta data a l’Administració de l’Estat.
Les informacions que han transcendit ara semblen apuntar que el Govern ha sol·licitat al jutge del concurs una ampliació o pròrroga d’aquest termini fins al juliol del 2017. Si el jutge la concedís, els concessionaris hauran de continuar amb la gestió fins al dia que aquest fixi. A partir de llavors, o mentrestant, el Govern ha de decidir què fer. Pot optar per una gestió directa de la infraestructura viària, fins i tot hi ha la possibilitat de crear una societat estatal que gestioni totes les autopistes, com es va fer en els anys 80 quan es va crear l’Empresa Nacional d’Autopistes, possibilitat que es va arribar a plantejar en la legislatura anterior. Però també podria passar que el Govern optés per fer una nova licitació i que un tercer les exploti. Sigui quina sigui la solució per la qual s’opti, darrere d’això hi ha un judici d’oportunitat que requereix, malgrat tot, una valoració del cost econòmic i social que la decisió comporta.
Perquè, en efecte, no podem perdre de vista que el nucli essencial del problema de la resolució del contracte de concessió radica en el dret a la devolució de les inversions realitzades en la infraestructura en concepte de responsabilitat patrimonial de l’Administració (RPA) que s’activa com a conseqüència d’això i que s’estima al voltant dels 5.500 milions d’euros (amb les conseqüències que, des del punt de vista del dèficit públic, això pot tenir).
Notícies relacionadesEn principi, els beneficiaris de la RPA són els accionistes de la societat però com que la RPA en el cas de les concessionàries ha sigut pignorada per les societats com a garantia dels crèdits assumits per a la realització de les obres, els beneficiaris finals han acabat sent els bancs finançadors del projecte. Han sigut ells, sobretot la banca estrangera, els primers interessats a impedir una solució «convinguda» a la crisi de les concessionàries amb la finalitat d’activar la liquidació i el pagament de la RPA.
El problema de la RPA és que el projecte de llei de contractes del sector públic –en tramitació parlamentària– planteja un canvi substancial en la seva valoració. Assenyala que en cas de resolució del contracte per causes imputables a la concessionària, l’Estat només ha d’afrontar la compensació pel valor de mercat de la infraestructura quan es rescati i no pel que s’ha invertit en la seva construcció. Cal esperar que el canvi contribueixi en el futur no a desincentivar el finançament de projectes sinó a fer-lo més raonable.
