No és només Alep
AAlep hi han triomfat els interessos sobre els valors. No és res nou; la política internacional es basa en interessos dels més forts. L’escenari no és nou, va passar a Cambodja, Bòsnia i Hercegovina i Ruanda. Té lloc al Sudan del Sud, castigat per una guerra civil que compleix tres anys sobre un mar de petroli i silenci amb centenars d’empreses i empresaris voltor voletejant buscant-hi negoci.
De vegades, els interessos exigeixen inacció, pretendre que es fa davant la mort i les imatges de dolor dels civils: reunions, comunicats, amenaces, resolucions. En altres, els interessos llancen invasions insensates basades en mentides, com la de l’Iraq el 2003, o enderroquen dictadures capriciosament (Líbia; no pas Eritrea ni l’Aràbia Saudita) que acaben per destruir països i generar catàstrofes humanitàries, com passa en el cas dels refugiats.
Entre aquests dos extrems, passivitat i acció, hi flueix una constant: la incompetència criminal, que no figura com a delicte entre les escasses competències de la Corte Penal Internacional amb seu a l’Haia. Hauríem de mesurar l’encert o el desencert de les decisions des del punt de vista dels civils, perquè els amos dels interessos no perden mai. Són les normes del seu joc.
Vivim en un món indecent, immunitzat davant el dolor dels altres; no només a Síria, també en els sense sostre de la nostra ciutat, en els milers de persones sense drets.
Ser civil és un problema en les guerres, sobretot des del segle XX, el més cruent de la història: més de 900 milions de morts. En les guerres anteriors, el 90% dels morts eren militars, dilucidaven les seves diferències al camp de batalla. Ja no és així, el camp de batalla són les ciutats habitades. Avui, la professió més segura en una guerra és la de soldat. Els percentatges s’han invertit, són els civils els que moren en una proporció de nou a un.
Participació decisiva
El règim de Baixar al-Assad ha guanyat la batalla d’Alep. No són els bons, perquè és el responsable de la majoria dels morts en els cinc anys de guerra civil siriana. En aquesta victòria ha comptat amb la participació decisiva de l’aviació russa. Després de cinc anys de conflicte, únicament Vladímir Putin sap el que vol i qui és el seu aliat més enllà de la propaganda. Davant del règim que ha comès greus violacions dels drets humans hi ha l’ISIS, Al-Qaida i l’Exèrcit de l’Islam. No són pas millors que Assad. A Síria només hi queden fills de puta armats i una població traumatitzada.
La tragèdia d’Alep quedarà en el deu de Barack Obama, premi Nobel de la pau el 2009, que ha seguit una política exterior al Pròxim Orient tan desastrosa com la del seu predecessor, George W. Bush. En poques setmanes assumirà el càrrec Donald Trump. Si atenem a les seves declaracions i a la proposta de Rex Tillerson com a secretari d’Estat, pendent que el confirmi el Senat, imprimirà un gir notable a la política exterior dels Estats Units. En el cas de Síria s’alinearà amb Putin en defensa d’Assad. Almenys les coses comencen a estar clares. En el cas d’Israel, donarà suport a la dreta més dura i la política d’assentaments, tal com indica el perfil del seu futur ambaixador, David Friedman.
Amb el president sirià hi estan l’Iran, l’Iraq i Hezbol·là, el partit-guerrilla libanès enemic d’Israel. Trump ha criticat l’acord nuclear amb l’Iran. El problema és que es tracta d’un acord internacional que inclou Rússia (el seu nou aliat en algunes coses), la Unió Europea i les Nacions Unides.
Trump aterrarà en un món complex ple de missatges simples. De moment, el tàndem Putin-Assad no ha volgut esperar i ha accelerat la presa d’Alep, ciutat amb una importància estratègica notable perquè dificulta la partició del país, que és una de les solucions que ha estat sobre alguna taula de negociacions. Malgrat guanyar a Alep queda molt per acabar la guerra, i molt més per guanyar la pau.
Venda d’armes espanyoles
Obama s’acomiada amb una congelació de les armes a l’Aràbia Saudita perquè acaba de descobrir que amb aquestes armes es maten civils al Iemen. Theresa May, la dama de ferro 2.0 del Regne Unit, no vol seguir aquest mateix camí. Convindria preguntar al Govern espanyol, un dels més entusiastes venedors d’armes a la zona. Preguntar és una de les essències del periodisme. Respondre, un dels deures d’un Executiu elegit a les urnes. ¿Quantes de les armes i municions que Espanya ven a Riad acaben al Iemen? No només és Alep, és cada mort sense dret a una imatge, a un nom i a un titular que redimeixi una vida d’injustícia i soledat.
