La CUP: Atabalar la dreta, estressar l'esquerra

És coneguda la frase amb què David Fernàndez va resumir l'objectiu de la CUP al Parlament: “Atabalar la dreta i estressar l'esquerra”. La va pronunciar en la primera roda de premsa dels tres primers diputats de la Candidatura d'Unitat Popular al Parlament, el 2012. Eren altres temps. La CUP tenia tres diputats que no eren decisius en el joc de majories parlamentària, i en el seu treball d'“atabalar la dreta i estressar l'esquerra” el moviment antisistema, d'arrel municipalista, amb una dilatada experiència d'activisme i política al carrer, es va convertir per a molts en un agradable descobriment. Perquè en efecte atabalava la dreta amb el seu implacable atac a les retallades del Govern d'Artur Mas, i estressava l'esquerra, la de tota la vida i la que es gestava al voltant de l'estat d'ebullició del 15-M i la plaça de Catalunya, on convé recordar que l'estelada no era ni de bon tros predominant.

Aquesta CUP era simpàtica, queia bé, va fer molt bona feina al Parlament. Sense ser 15-M, va aglutinar molta gent que es va acostar a l'independentisme des de la plaça de Catalunya. Compartien amb ells l'esmena a la totalitat al model de la transició (no només a l'estructura territorial de l'Estat) i la defensa d'un nou model polític (de base i no piramidal) i de relacions econòmiques (aquesta crisi és una estafa). Tot des d'una postura independentista que sosté que només començant de zero a Catalunya hi ha possibilitats d'un canvi real.

DESORIENTACIÓ

Avui, la CUP ja no cau tan bé. Han passat moltes coses pel camí: un gran èxit en les eleccions del 2015, en què va aconseguir deu diputats que ara sí que són aritmèticament decisius, el pols per descavalcar Mas de la presidència de la Generalitat, l'assemblea del 1.515, la divisió interna, la convulsa relació amb Junts pel Sí, la consolidació de l'espai dels Comuns, i una ferotge campanya d'assetjament i ridiculització des de files pro i antiindependentistes. I la CUP ja no només atabala la dreta i estressa l'esquerra, sinó que desorienta molts ciutadans. “¿La CUP desitja realment que es creï la República Catalana? Si és així, ¿per què es dedica ara a perdre el temps i a marejar la perdiu estripant i cremant fotos del Rei? Amb la República Catalana, ja no en tindríem de Rei, ¿oi? De moment, més que desconnectar-se de l'Estat, el que està fent la CUP, amb un màxim de frivolitat, és desconnectar-se de l'independentisme” (Henry Ettinghausen, la Pera); “La CUP aconsegueix debilitar el Govern independentista (màxim anhel de persones com José María Aznar) i tornar-lo gairebé inoperant. Han passat 15 mesos des de les eleccions del 27 de setembre del 2015 i encara estem funcionant amb un pressupost de l'època de les retallades” (Agustí Delgado, Blanes). “Un acte de desobediència i sobirania és l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que recolliran la partida necessària per poder convocar un referèndum el setembre vinent” (Jordi Zabala, Rubí).

Notícies relacionades

Junts pel Sí i CUP: una ruta, dos camins

Jané diu que la CUP menteix quan acusa els Mossos d'actuar per ordre del Govern

La CUP despista certa esquerra perquè va permetre la investidura de Carles Puigdemont amb l'argument de la independència. A certa dreta i molts sobiranistes, perquè es resisteix a aprovar els pressupostos malgrat l'objectiu comú de la independència. Uns la veuen molt dura amb Puigdemont. Altres voldrien que fos tan dura al Parlament com ho és a l'Ajuntament de Barcelona amb Ada Colau. I pel mig, denuncien sense complexos l'intolerable masclisme que pateixen les seves diputades, desobeeixen la justícia espanyola, estripen fotos del Rei i critiquen els Mossos d’Esquadra per fer la seva feina, cosa que desconcerta (indigna, irrita, el verb varia segons el grau d'hiperventilació) fins i tot en les files sobiranistes.

DE RATO A CAN VIES

Com va escriure en aquest diari Roger Palà, hi ha un intent de dibuixar dues CUP, una bona (per al procés) i una altra de dolenta. Però més enllà dels jocs polítics, és cert que hi ha moltes persones despistades amb ells, que van pensar que David Fernàndez va amenaçar Rodrigo Rato amb la sandàlia per simbolitzar la corrupció espanyola, que enyoren la seva abraçada amb Mas el 9-N i que sembla que prefereixin oblidar la foto de l'aleshores diputat a un pam dels antiavalots a Can Vies. La CUP despista perquè és impossible analitzar-la amb els mateixos paràmetres polítics que la resta de partits, cosa que la converteix, a ulls de molts, en un actor desconcertant, irracional i poc de fiar. Però si l'objectiu és atabalar i estressar, hem d'admetre que ho compleix de sobra.