Tornem-hi amb la veritat

Ja coneixen les notícies,

ara els explicarem la veritat

El Gran Wyoming

«El món són els fets», va escriure Wittgenstein com a primera línia del seu Tractatus. Aquesta rotunda, curta i densa sentència ha marcat molt la meva manera de pensar: els fets imposen respecte. Per contra, Nietzsche afirmava: «No hi ha fets, tan sols interpretacions». En aquest debat hi intervé Ricoeur i proposa un pacte sagaç: existeixen els fets, la narració dels quals genera relats que són susceptibles d’interpretacions i judicis. Crec que l’encerta. Apliquem la seva idea a la mort de Fidel Castro. Un fet: el dictador comunista Castro mor; un relat (aquí se la juga el periodisme): Ana Blanco, la impertorbable cara del prime time de TVE, relata el fet i les seves circumstàncies; una interpretació: però, ¿quina? La d’Alberto Garzón exalçant la figura revolucionària, la de l’exiliat que celebra l’adéu al tirà o l’ambigua opinió de Rajoy que assenyala Castro com un personatge històric (i evita el judici i s’até als fets).

    Els seguidors de Nietzsche conclouen que les interpretacions han substituït la veritat. Més encara: l’autèntica democràcia implicaria que no hi ha veritat fora d’allò que opina la majoria. És la tesi del brillant sofista, anarquista i cristià d’esquerres Gianni Vattimo, que, igual que els seus homònims grecs de l’antiguitat, combat la veritat plantant cara al mite de la caverna. Avui, afirma Vattimo, ja no hi ha ningú que surti de cap cova per rebre la llum de les idees; ens movem entre les ombres de les interpretacions, i la veritat no és més que el consens d’aquells que viuen en la penombra. El filòsof italià apel·la en favor seu a l’obra de Popper, La sociedad abierta. Si no recordo malament, Popper no anava més enllà de reconèixer certeses (afirmacions pròximes als fets) mentre que sospitava d’aquells que apostaven per les veritats, una cosa que el va enfrontar al místic Wittgenstein.

El debat sobre la veritat, els fets i els judicis cobreix, doncs, 25 segles, però la controvèrsia s’ha intensificat recentment. Potser tot va començar amb les mentides que ens van portar a la guerra de l’Iraq, on els fets van desmentir els arguments bel·licistes. Molt nietzscheà, doncs, el trio de les Açores. I és que, com va escriure la platònica Arendt, «les possibilitats que la veritat dels fets sobrevisqui a l’envestida ferotge del poder són molt escasses». Orwell va venir a dir el mateix quan a 1984 mostrava que el ressort més eficaç del poder autòcrata és reescriure els fets passats de manera que desapareguin com a referència.

    Crec, doncs, amb tot respecte i absoluta modèstia, que Vattimo no l’encerta a l’igualar absència de veritat –o veritat per consens– a democràcia, quan redueix la veritat a una certesa històrica, contingent i transitòria. Contràriament, atenir-se als fets i evitar segons quines interpretacions seria la manera democràtica per excel·lència, però per fer-ho d’aquesta manera es necessita algun referent indiscutible i un relat imparcial. ¿S’han perdut aquests? Així ho va creure Eliot quan va escriure: «¿On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? ¿On el coneixement que hem perdut amb la informació?». Que en llenguatge pla vol  dir que la veritat s’ha perdut en les certeses (de la ciència) i que el bon judici s’ha perdut entre l’embolic de les interpretacions.

Notícies relacionades

L'era de la postveritat

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

La pèrdua de referents és avui un fet que alimenta el populisme i ha fet que el món de Wittgenstein sigui menys món, més líquid diuen els postmoderns. Per si no fos prou, a aquesta liquiditat inherent a les interpretacions i al dubte, recentment elogiat per Victòria Camps, s’hi afegeix avui (¡quanta raó que tenia Arendt!) una desconsideració del poder cap als fets que els anglosaxons han batejat com a postveritat (post truth) que ve a ser una cosa així com una mentida útil a una causa.

    Aquestes dates sembla oportú recordar que el cristianisme també suca en aquesta salsa amb una proposta original. Tomàs li pregunta a Crist quin camí ha de seguir en la vida i aquest li respon: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Segons l’evangelista Joan, doncs, la veritat no és un dogma, ni un sistema filosòfic, ni un barem moral; la veritat és una forma de viure la vida semblant a com la va viure Crist. Potser Vattimo es refereix a aquest passatge quan, després d’exalçar el nihilisme nietzscheà com a herald de les democràcies (¡quin despropòsit!), proposa que el que ens quedarà sempre és el sermó de la muntanya, a saber: la caritat i la solidaritat. ¡Ja veuen vostès, de tant caminar cap a l’Est hem tornat a comparèixer a l’Oest!