Del presagi al desig

En les seves 'Soledades', Antonio Machado escrivia premonitori: «La aurora asomaba lejana y siniestra…/ El lienzo de oriente sangraba tragedias… / En la vieja plaza de una vieja aldea, / erguía su horrible pavura esquelética / el tosco patíbulo de fresca madera…». Els esdeveniments que des de fa massa temps vivim en aquest racó de la vella Europa –aldea del món global–, observem amb dolor com en el llenç del nostre Orient també l’aurora apareix sinistra i sagna en tragèdies quotidianes de les qual el Mar Nostre serveix de tomba d’innocents, mentre a les seves ribes esperen als llimbs jurídics concentrats o estabulats, els desheretats de la terra; aquells que ho han perdut tot i que en el seu èxode fatal demanen auxili i acolliment en el nostre solar fugint de la fam i de la guerra. 

Els nostres petits països, massa orgullosos de la seva història que desgraciadament s’esforcen a ignorar, després del flagell de les dues grans guerres del segle XX també van despertar entre ruïnes. Llavors, en un alba rosada, van descobrir que era en la dignitat de la persona –única, innegociable i intransferible– que havien d’aixecar el seu nou marc jurídic que, més tard, la Unió Europea ha definit com «un espai de llibertat, seguretat i justícia». 

Sens dubte, aquests conceptes responen a un anhel llargament sentit per la humanitat però que, a més, resulten ser un pressupòsit imprescindible per a la pau, que és el lloc on hem de desenvolupar la nostra vida i el nostre progrés. La dignitat, que es reconeix necessàriament en la dignitat de l’altre, no pot conduir sinó a la solidaritat, del substrat de la qual es nodreixen la llibertat i la justícia. Concebre la política al marge d’aquests pressupòsits seria un error i l’anunci de la posada a punt del nostre propi patíbul. 

DESIGUALTATS

Ja mai es podrà organitzar la societat d’homes i dones lliures sense tenir en compte aquesta dignitat com a fonament del seu ordenament. Les desigualtats del nostre planeta, en què els capitals i les mercaderies tenen gairebé total llibertat de circulació, no es corresponen amb les dificultats –per no dir prohibicions– de circulació de les persones per més que els textos internacionals declaratius dels drets fonamentals ho proclamin. 

L’obstinada realitat ho posa cada dia de manifest i, en lloc d’afrontar-ho en un propòsit comú per aconseguir una comunitat internacional solidària, tanquem les nostres fronteres, rebutgem els que es creu  que vénen a aprofitar-se del que no és seu sense adonar-nos que ells passaran com ha passat al llarg de la història. Impedir-ho per la força no té justificació ètica i jurídica en les nostres societats. Al recloure’ns en nosaltres mateixos reneixen els nacionalismes, sempre gregaris al voltant de la pàtria i un cabdill envoltat de masses i de banderes a la voluntat del qual entreguen les seves angoixes i aspiracions diverses sense adonar-se de la gradual pèrdua de la seva dignitat i, per tant, de la seva independència i llibertat. Els populismes no condueixen a una altra cosa que a l’uniformisme, el control i el dirigisme de la societat i a la lluita contra el desigual fins i tot dins de les seves fronteres; és a dir, a la pèrdua de les llibertats. 

PROJECTE EN PERILL

Avui a Europa, als nostres països més pròxims, vivim l’explosió d’aquests nacionalismes excloents que tant de mal li van fer i que, amb noves cares, encara fan perillar el projecte posat en marxa a finals dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat. És preocupant mentre escric aquestes línies, l’actuació política a Polònia, amb les seves reformes legislatives i la seva actitud respecte a la independència del seu Tribunal Constitucional, que ha fet tornar a parlar Lech Walesa, el gran líder sindical que va propiciar la caiguda del règim totalitari del seu país, davant la perillosa deriva que ressorgeix en un signe contrari però en idèntiques formes. I no solament Polònia, són massa els signes de regressió política, massa les fronteres aixecades i els messianismes utòpics. 

Notícies relacionades

Creixen a Polònia les protestes contra el Govern conservador del partit Llei i Justícia

Monti adverteix que la "lluita desordenada de nacionalismes" pot portar a una guerra

¿Fins quan serà el que passi en altres llocs del planeta una cosa que no ens incumbeixi? ¿Fins quan el poeta repetirà els perills i auguris de negres presagis? Isaies, molt abans que Machado, ens deia: «Sentinella ¿quan acabarà la nit? L’alba s’acosta però encara és de nit» (Is. 21;11-12).

L’alba que Eos, de dits rosats, il·lumina tothom sense excepció sigui el propòsit comú d’una tasca col·lectiva i solidària que no permeti que ningú trepitgi la dignitat de ningú i que el respecte al diferent sigui l’esperó d’una nova política nacional i internacional.