Les escenes del trauma: negació i ira

Dia u: els estudiants de la Universitat de Nova York arriben plorant. No tots: els xinesos fan una cara a mig camí entre no comprendre res i fotre-se’n, amb un somriure dissimulat i antic que diu: gent jove, pa tou. Un europeu fill de financer, amb els ulls inflats, lamenta que aquesta no és l’Amèrica a la qual ell somiava venir. Una del sud, pàlida com una ressaca, diu que la seva mare ha votat Trump i que no  sap com fer-s’ho per reconciliar aquest fet amb l’autoritat moral que fins ara mateix li suposava. Una noia rossa de cabells fins sanglota: «Vaig estudiar en un institut progressista, i ara estudio aquí, on tothom o bé ha votat Hillary o bé no ha votat. No conec ningú que hagi votat Trump. I avui m’he llevat sabent que és cert el que diuen: visc en una bombolla».

A la parada de metro de Union Square un noi ofereix 'post-its' per escriure-hi missatges d’autoconsol i enganxar-los a la paret: «Teràpia de metro». N’hi ha uns 30.

   

 Dia dos: en una assemblea d’estudiants asseguts a terra, al vestíbul de la Parsons School of  Design, Fashion and Art, una noia objectivament guapa, objectivament ben vestida (textures de gènere pur, colors secundaris, tall 'vintage' sense pallassades), que s’identifica com a part negra, part nadiua americana, part llatina, s’aixeca i, amb to de rapsode de perifèria industrial,  es queixa del narcisisme dels nois blancs que han participat en les manifestacions anti-Trump: «Mentre tota aquesta gent blanca que finalment sent que serà oprimida per la mateixa merda que ens ha oprimit a nosaltres s’espanta i es posa nerviosa i surt al carrer, mentre tens aquests homes blancs liderant els càntics, que són homes i són blancs i són heterosexuals, mentrestant, dic, jo sóc en un costat, a la vorera, perquè sé que la meva propensió a ser detinguda és molt més alta».

    

A la parada de metro de Union Square hi ha un bon tros de paret plena de 'post-its'. «All you need is love», llegeixo, passant.

  

 Dia tres: una amiga colombiana de la facultat de disseny que va arribar al país quan tenia 5 anys em diu que, al colmado, un home ha dit, cridant, a la seva mare: «Torna-te’n al teu puto país».

    

Dia quatre: una professora d’Història de l’Arquitectura ens assegura que una estudiant que treballa en un telèfon de l’esperança per a adolescents hispanoamericanes li ha explicat que durant la nit electoral es va col·lapsar de trucades. 

  

 Dia nou: rebo un 'e-mail' convocant-me a una reunió de la comunitat acadèmica per parlar de com ens sentim. Hi haurà begudes calentes i coses per picar. Es demana donar-nos suport els uns als altres. El departament d’internacional ha imprès unes xapes que diuen «L’odi no ens representa».

Tota paret on va començar la teràpia del metro és plena de 'post-its' de colors. 

    

Dia 13: la revista 'New Yorker' publica 16 assajos de 16 escriptors cèlebres sota el títol comú de 'Després del desastre'. La duu a la bossa una activista pèl-roja que estudia urbanisme sostenible. Em diu que hem de recuperar «els espais de democràcia local», just abans de marxar cap a la manifestació pels carrers de Manhattan. «¡No és el meu president!».

  

 Tres 'post-its' de la segona paret ja plena del metro: «El meu cos, la meva tria». «Tothom importa». «Les nostres vacances especials. Andrea i Chiara».

 

   Dia 25: la catedràtica d’Ètica em confessa que fa dies que rumia com educar les seves filles sota la presidència Trump. «No puc descartar que m’acabin matant. Les idees que he defensat tota la meva carrera són irreconciliables amb el que Trump representa i vol fer. La col·lisió arribarà. La democràcia està en perill: no ho rebaixem. I no penso callar, al contrari. Podrien enviar-nos uns quants violents per donar-nos una lliçó. He d’estar preparada per a això, he d’educar les meves filles per a això». 

Ja hi ha cinc parets cobertes de 'post-its' a Union Square. «Quan una porta es tanca, sempre s’obre una finestra, però és l’infern al passadís». «La màgia encara existeix: maleiu els feixistes, maleiu el patriarcat». «Feu ioga». «Organitzem l’esperança».

    

Notícies relacionades

El col·legi electoral confirma Trump com a president amb protestes simbòliques

L'última oportunitat per destronar Trump

Les elits acadèmiques de les grans ciutats costaneres nord-americanes són el gran enemic simbòlic del trumpisme, que les veu com a decadents, relativistes i dedicades a convertir els joves a la religió del progressisme nihilista i al socialisme econòmic com si fos una veritat científica, i que no escolten el rerepaís, destruït, però dempeus. És cert que no creien que podrien perdre l’hegemonia. Fa 40 dies de la victòria de Trump, i el trauma bascula entre la primera fase del dol i la segona: entre la negació i l’ira.