Romàntic per a la grisor de l'existència

I Ana va arribar al seu casament amb els ulls coberts amb una bena. O sigui, l'amor és cec. Però bonic. Després se la va treure, naturalment. I es va casar amb Alberto per tancar la història de 'Velvet' (A-3 TV), amb el romàntic guardó típic de les novel·les rosa. Home, els ha sortit rodó, hi estem d'acord. És veritat que el final podia haver sigut un altre. Donat que la perversa Cristina Otegui l'únic que aconsegueix és quedar-se bòrnia amb un 'parche en el ojo' -com aquell pirata de la cançó de Sabina-, podia haver aparegut en el casament amb una escopeta disparant perdigonades als nuvis. Però això no hauria sigut Velvet, hauria sigut Puerto Hurraco, que és un altre gènere. El gran mèrit d'aquesta telesèrie ha sigut haver-se transformat en un fenomen social. Això s'aconsegueix molt rarament. Per més potència que tingui un imperi multimèdia, per més sinergies i redoblaments de tambor que executin totes les seves multipantalles en pla orquestra, per més que sedueixin algun expert en xarxes socials perquè les vagi movent, creant tendència, si no hi ha una base amb un pes específic enorme que enganxi per ella sola, no s'aconsegueix un èxit tan clamorós A 'El hormiguero', previ al capítol final, li deia Pablo Motos a Paula Echevarría, que la tenia de convidada: «Hauríem de remuntar-nos a 'Verano azul', a la mort de Chanquete, per trobar un succés televisiu similar al que heu aconseguit amb 'Velvet'». Hi estic d'acord. Els creadors de 'Velvet' -Ramón Campos i Teresa Fernandez Valdés-, no només han construït un acolorit culebró entre Ana i Alberto. Han creat també una orfebreria d'històries paral·leles molt potents. El tàndem conformat per Pepe Sacristán i Aitana Sánchez Gijón, per exemple. El 'duetto' Marta Hazas i Javier Rey, d'una simpatia i frescor prodigioses. La commovedora parella Cecilia Freire i Adrián Lastra, amb aquell punt melindrós, cursi a vegades, i també tràgic, de superació i de lluita contra l'ombra d'un càncer amenaçador. I sobretot, el vendaval d'espurnes, d'enginy, d'explosió, amb recursos escènics d'alta escola, que ha sigut Asier Etxeandia en el seu paper com Raúl de la Riva. ¡Ahhh! Hi ha hagut capítols que els ha resolt pràcticament ell sol.

Potser Alberto no es mereixiaun final feliç. La resta de personatges, sí. I els quatre milions d'espectadors devots, també. Nàufrags buscant a la tele aquest toc romàntic per a la grisor de la nostra existència.