Editorial
Victòria pírrica de Pablo Iglesias
Encara que imposa les seves tesis de cara al congrés, el líder de Podem pateix un toc d'atenció i haurà de pactar
Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, en un acte de Podem a Madrid. /
La votació de les bases de Podem sobre el model organitzatiu del pròxim congrés del partit, l’anomenat Vista Alegre II, ha donat a Pablo Iglesias una victòria per estret marge sobre Íñigo Errejón, representants dels dos sectors enfrontats de la formació que ja no oculten en absolut les seves diferències. Amb una participació alta (gairebé 100.000 vots) per a una decisió tan abstrusa, la proposta d’Iglesias es va imposar a la d’Errejón per poc més de 2.000 vots (el 41,57% davant del 39,12%). En síntesi, el secretari general defensava que al congrés es votessin junts els documents polítics i les persones que dirigiran el partit amb un sistema que prima la llista majoritària, per lligar polítiques i cares, mentre que el número dos proposava que la votació es fes per separat i amb un sistema proporcional per debatre abans les idees que els que les encarnen.
Encara que el lideratge d’Iglesias al congrés no sembla estar qüestionat, l’escrutini significa un fort toc d’atenció per al secretari general, que per primera vegada no aconsegueix majories del 80% i ha de tenir molt en compte que gairebé el 60% dels militants que han votat (un 10% ha recolzat els anticapitalistes) han rebutjat les seves posicions. Amb aquest resultat, Iglesias es veurà obligat a pactar amb Errejón o amb Miguel Urbán, líder dels anticapitalistes, si no vol perdre el congrés de febrer, que presenta a més com un plebiscit, ja que ha advertit que no dirigirà Podem si no s’imposen les seves propostes polítiques.
Iglesias va tornar ahir a parlar d’«integra-ció» quan es van conèixer els resultats, però l’acord no serà fàcil, perquè Errejón no descarta presentar una candidatura a la direcció. En el fons, i més enllà de procediments, el que es debat és l’estratègia de Podem i en especial les seves relacions amb el PSOE i l’hegemonia de l’esquerra. Segurament és cert, com afirmen els dos dirigents, que en el que és fonamental estan d’acord, però mentre Errejón defensa més proximitat als socialistes com a forma de fer que l’esquerra pugui governar un dia, Iglesias prima l’enfrontament amb el PSOE per sobrepassar-lo i convertir-lo en un partit secundari. És molt possible que als socialistes els beneficiï més la radicalització que propugna Iglesias que el tracte suau que defensa Errejón. El que és segur és que el futur de l’esquerra depèn d’aquest debat.
