Crònica d'un rescat anunciat

El Monte dei Paschi di Siena va ser el banc europeu que més mala nota va treure en les proves d’estrès realitzades pel Banc Central Europeu (BCE). Des de l’estiu passat, el mercat, els impositors i els creditors sabien que arrossegava una morositat de 15.000 milions i uns crèdits dubtosos que superaven els 27.000 milions. Finalment, el Govern italià el va intervenir divendres a la matinada i va anunciar una injecció de 20.000 milions. Es tanca així la història del banc més antic del continent, fundat el 1472. Però es tanca amb les peculiars formes que caracteritzen les sortides de la crisi a la zona euro.

Segons el Govern italià, el fons que nodrirà l’entitat bancària no comptarà com a «dèficit estructural» i la intenció és deixar que els gestors del banc segueixin endavant amb el seu pla industrial, que no han aconseguit finançar en els mercats. Com ja va passar en el cas de la banca espanyola, és aquesta classe de tracte el que mina la confiança dels ciutadans en la independència dels governs i de les institucions. ¿Per què els fons per salvar un banc no compten com a dèficit i sí que ho fan un altre tipus de despeses, per exemple, per salvar les famílies amb pobresa energètica? ¿Com poden continuar al capdavant d’una entitat els mateixos que l’han enfonsat fins a fer inevitable el rescat per no perjudicar els impositors? La sospita de martingales al servei sempre dels mateixos impedeix recolzar mesures d’aquesta classe que podrien tenir sentit.