Ell és una princesa
El procés de socialització de gènere a l'escola és brutalment cruel: a les nenes se les tanca en un món de color rosa i als nens se'ls prohibeix ser com elles
Un nen mira una prestatgeria plena de joguines en una botiga de Barcelona. /
«Us explicaré el que em molesta i em fa enfadar. Que us burleu, que digueu coses lletges, que feu servir paraules boniques com a insult, que escriviu coses lletges de mi i sobretot que us rigueu de mi». Aquesta és la demolidora carta que un nen de 9 anys va escriure als companys que es burlen d’ell, l’humilien i el marginen de forma diària. El seu delicte va ser presentar-se en una activitat escolar disfressat de princesa.
El cas l’ha denunciat l’Observatori contra l’Homofòbia com un exemple que l’assetjament escolar homòfob s’ha convertit en la tercera situació per la qual rep més denúncies. «Totes aquestes coses em fan sentir malament, trist, enfadat i sol. Sento que no tinc amics, ni amigues i no m’agrada. Voldria ser amic vostre i que em tractéssiu bé. M’ajudaria a sentir-me millor», diu el nen a la carta. Desolador. Indignant.
El procés d’identificació per gènere a l’escola entre nens i nenes és brutalment cruel. Al pati de l’escola, els rols de nens i nenes estan molt marcats i al que és diferent se l’acostuma a castigar encara que professors i pares s’esforcin a inculcar missatges diferents. Si a P-3 un nen es presenta amb trenes als cabells o amb les ungles de les mans pintades amb esmalt multicolor, molts dels seus companys el voldran imitar. Potser a P-4 i segur que a P-5, molts d’aquests mateixos companys, nens i nenes, se’n riuran. Aquí és quan ells acostumen a copar el pati amb les seves carreres al voltant d’una pilota.
La responsabilitat, és clar, no és dels nens. «Des de petits se’ns ha inculcat que les dones es maquillen i que als homes els agrada el món del motor. Però, ¿què hi ha de natural en aquestes construccions d’identitat? Sincerament, penso que la identitat de cada persona no ha d’estar supeditada al seu sexe. Hem de ser lliures d’actuar segons la nostra identitat de gènere i no veure’ns atrapats dins la identitat sexual», reclama Alba Maresma, de Barcelona.
Els estereotips de gènere aplicats a la infància són a tot arreu, començant per les pel·lícules de princeses i guerrers, seguint per les sèries de dibuixos animats i acabant, és clar, amb les joguines. En aquestes dates nadalenques, la publicitat (a la televisió, en catàlegs, en la mateixa decoració de les botigues) té un evident component de gènere. Rosa i blau. Nines i cotxes. Cuines i pilotes.
Notícies relacionades«Si des de petits els fem entendre que una bicicleta blava és per a nens i una de rosa, per a nenes; que les cuines són per a les nenes i els cotxes per als nens; que jugar amb nines a pares i mares és només cosa de noies, no els estem mostrant la realitat. Aquestes divisions fan que els nens pensin que això és el correcte i el que és encara pitjor: els priven de ser lliures per escollir», denuncia Sandra Díaz, de Barcelona. «I enmig de la violència injustificada contra les dones, veig el meu fill de 4 anys que em diu ‘Mare, això no m’agrada perquè és de noia’, i després veig els dibuixos animats amb una actitud crítica i em trobo amb el bombardeig masclista a què estan exposats. I no puc imaginar que el meu fill en un futur i malgrat l’educació igualitària que penso que li estic donant, pugui convertir-se en un ésser així», expressa la seva preocupació Lorena Juárez, de Madrid.
Aquesta pressió és a la que sotmetem els nostres fills i la que ells després reprodueixen a l’escola. Les nenes pateixen la seva càrrega de masclisme, la que les estereotipa i les tanca en un delicat món rosa. Els nens també pateixen la seva part de pressió, la que els obliga, entre altres coses, a no ser com nenes. Els nens no es fan trenes. Els nens no es pinten les ungles. Els nens no porten roba rosa. I no ploren. I no poden ser princeses. ¿Per què no? Potser els pares hem de començar a dir als nostres nens i nenes que el rosa és el nostre color favorit.
