La revenja de la dona policia

Avui no dinarà a casa amb tota la família, perquè, mentre nosaltres celebrem el Nadal, ella està al carrer patrullant. Estem en nivell 4 d’alerta antiterrorista. Això significa que hi ha llocs potencialment vulnerables que necessiten protecció. Centenars de policies de tot Espanya es mobilitzen, a vegades abandonant el seu lloc de residència per prestar servei en una altra província. Vigilen aeroports, estacions, ports, zones comercials, carrers turístics. A vegades els veiem clarament amb els seus uniformes i ens espanten les seves armes, les seves armilles antibales, però altres només els més avesats els perceben, perquè van de paisà confosos entre els vianants, atents a cada moviment.

Entre aquests agents públics, també hi ha dones. Són policies o guàrdies urbanes o mosses o ertzaines, i en aquests dies de festa a moltes els tocarà treballar. Generalment no els importarà, hi estan habituades i és una d’aquelles professions que només pots exercir si verdaderament sents vocació. No és per a tothom enfrontar-se diàriament al dolor aliè, la misèria, la desesperació, al pitjor de les persones, la nostra capacitat de fer-nos mal, d’enganyar-nos, agredir-nos, robar-nos, maltractar-nos, discriminar-nos. També ens socorren quan ens accidentem o ens perdem, ens intenten asserenar quan ens exaltem i posem en perill les nostres vides o les d’altres. 

    Les dones que compleixen aquestes funcions a Espanya estadísticament no són moltes, però sí que són significatives i sumen dècades fent-ho. Suposen un 13% de la Policia Nacional, un 11% a la Guàrdia Urbana de Barcelona, el 21% dels Mossos d’Esquadra, el 12% de l’Ertzaintza o el 8% a la Guàrdia Civil, per citar-ne alguns exemples. Aquestes dades són aproximats, perquè no és fàcil trobar xifres actualitzades. Els últims estudis daten del 2011 o el 2012, quan encara donaven fruits les polítiques d’igualtat de Zapatero i es fomentaven les mesures per la paritat en tots els àmbits. En general aquestes dones ocupen les categories inferiors, però també hi ha comandaments, inspectores, intendentes, fins i tot comissàries. El més important és que, malgrat que siguin poques, la feina de les dones a la policia és imprescindible i són presents en totes les unitats, perquè per a determinades funcions, com els seguiments, passen més desapercebudes i són molt efec­tives.

    Espanya no és dels països on hi ha més dones en les forces de seguretat. Suècia, Holanda, fins i tot Portugal, arriben a cotes més altes, però igual que passa en altres matèries, som capaços de liderar, i la presidenta de la European Network of Policewomen és una catalana, la intendenta de la Guàrdia Urbana Montserrat Pina. La seu d’aquesta organització internacional està al Raval i Pina suma ja dos mandats. Ho fa tan bé que en l’últim congrés va resultar reelegida.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

vaig esbrinar tot això després de conèixer les nominacions als Premis Goya. En les últimes collites del cine espanyol abunden els films policíacs: La isla mínima, El Niño, Que Dios nos perdone, El hombre de las mil caras, Tarde para la ira... És bon cine de gènere que genera èxits, però en el qual les dones a penes apareixen en rols molt secundaris, quan no com a simples víctimes de sòrdids crims. Diran alguns que les obres de ficció no són la realitat ni tenen per què reflectir-la. No hi estic d’acord. Crec que les històries són més riques quan hi ha multiplicitat de rols i de perspectives, i un món, encara que sigui de ficció, en el qual una vegada i una altra les dones ni compten, ni prenen decisions importants, ni resolen problemes, és un món pobre, xato.

    La realitat és que les dones des dels anys 70 estan prenent decisions crucials, resolent problemes i defensant els ciutadans sigui a la Policia Nacional, la Guàrdia Civil o les policies municipals i autonòmiques de tot el territori. Amb freqüència entren en la professió perquè són filles de policies, com Tamara o Yaisi, dues dones joves policies que conec. M’expliquen que se’ls exigeix demostrar la seva vàlua més que als seus companys homes perquè d’entrada sempre hi ha dubtes respecte de la seva capacitat física, de resistència o d’autoritat, encara que a l’acadèmia fossin alumnes millors i en general obtinguessin millors puntuacions. M’expliquen que en determinats cossos, com la Policia Nacional, els ascensos van aparellats a trasllats i que a vegades això inhibeix una dona de presentar-se als exàmens de subinspectora o inspectora. És una carrera molt interessant, no hi ha rutina, cada dia és diferent de l’anterior, però sacrificada, i a la qual rarament s’acosta qui no tingui a prop algú ja ficat en el gremi. Per desconeixement o prejudici, tampoc els que fan la ficció pensen en elles. És hora de canviar això i escriure un gran thriller taquiller que porti un títol més o menys com La revenja de la dona policia.