Sobre l'assassinat de Rasputin

D’aquí uns dies es complirà un segle de l’assassinat del monjo Grigori Rasputin, un esdeveniment que, més o menys recollit per la premsa, inaugurarà la seqüència de commemoracions de la Revolució russa.

Del cèlebre monjo s’han escrit innombrables llibres que han contribuït a mantenir a l’aparador les notes grogues de la seva llegenda: la seva influència en la cort del tsar Nicolau II, les seves borratxeres i excessos sexuals, la seva xerrameca de curandero analfabet que pretenia curar les crisis d’hemofília que afectaven l’hereu del tron... Potser el punt final d’aquesta imatge esperpèntica sigui la cançó que va dedicar el grup pop Boney M al personatge el 1978.

No obstant, les circumstàncies que vehiculen el personatge i acaben per destruir-lo tenen la seva pròpia història i significat; i rarament se’ls ha prestat atenció. D’entrada, Rasputin arriba a la cort russa a través de la influència de la princesa Militza de Montenegro, germana del gran duc Nicolau. Eren fervents paneslavistes, és a dir, nacionalistes russos que consideraven que el tsar i la seva família havien d’estar més en contacte amb el poble. En aquest sentit, Rasputin no havia sigut l’únic curandero que havien introduït a la cort. Per tant, el rerefons últim de l’operació Rasputin era nacionalista: ajudar a transformar Nicolau II d’autòcrata en monarca del poble rus –i no tant de la resta de les nacionalitats que poblaven l’immens Imperi–.

Deu anys després de la seva arribada a la cort, Rasputin va ser víctima d’un assassinat que avui segueix sent enigmàtic. S’ha posat molt èmfasi en l’explicació que van oferir els executors i en el detall morbós que dos d’ells eren aristòcrates i homosexuals: el príncep Iussúpov, d’una de les famílies més poderoses de l’Imperi, i el gran duc Dimitri. Es passa més per alt la participació activa de Vladímir Purixkevitx, líder i fundador del grup protofeixista Centúries Negres. I fins fa poc no se sabia res del paper jugat per l’agent secret britànic Oswald Rayner, que va ultimar Rasputin amb el seu revòlver de reglament després d’haver-lo estat torturant durant hores. Va ser una de les operacions més fosques de l’Intelligence Service, investigada per Richard Cullen, un oficial forense britànic, i publicada el 2010 en un detallat llibre. Avui, la implicació de Rayner en l’assassinat està reconeguda al petit museu que es conserva al Palau Moika, de la família Iussúpov, en ple centre de Sant Petersburg. Es pot visitar la cambra en què es va perpetrar l’assassinat, adornada amb figures de cera que representen els personatges. Rasputin, no obstant, no va ser  cap espia; en canvi, sí que era un reconegut pacifista.

La implicació britànica en el succés expressava la preocupació de Londres davant la possibilitat que Rússia sortís de la primera guerra mundial el 1916. Era, literalment, una obsessió. Tenia un suport consistent en el fet que els alemanys ho havien buscat activament amb la seva contundent ofensiva del 1915. Un any més tard, la mort de l’emperador Francesc Josep va deixar al descobert la molt escassa moral d’Àustria-Hongria per continuar en la guerra. El nou emperador Carles va decidir buscar una via de sortida a través de la diplomàcia secreta. Berlín, que n’estava perfectament assabentat, sabia que si això passava Alemanya no podria continuar aïllada. Per això l’hivern del 1916 els imperis centrals van intentar negociar un acord de pau amb els aliats de l’Entesa, que no va sortir ben parat, bàsicament per l’oposició de França i la Gran Bretanya. Les dues potències tenien seriosos problemes per continuar en la guerra

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

–la Gran Bretanya havia aixafat a sang i foc l’aixecament irlandès de Pasqua–. Però la negativa aliada estava relacionada amb la imminent entrada en guerra dels Estats Units, que, en efecte, es va produir l’abril del 1917.

La història de l’assassinat de Rasputin ens porta interessants ensenyances de cara a l’imminent any 2017, que previsiblement arribarà carregat d’escrits i actes commemoratius de la Revolució russa. El més evident és que queda molt per investigar sobre aquest fet formidable que va marcar tot el segle XX, fins al punt que ha sigut definit per Moshe Lewin com «el segle soviètic». I dins  d’aquest desafiament s’ha de considerar l’existència de protagonistes poc coneguts però determinants, com van ser en aquest cas la Gran Bretanya i França, que després de guanyar les grans guerres del segle XX van vendre una imatge històrica del seu protagonisme molt menys transparent del que va ser en realitat. Professor d’Història a la UAB. Coautor del llibre ‘De octubre a octubre. Revolución y contrarrevolución en Rusia (1905-1917)’, de pròxima aparició.