La creu del mercat de Sant Antoni

Que les ciutats van arribar abans que els estats i els barris abans que les ciutats i els veïns abans que els barris és una cosa que oblidem amb massa freqüència.

Aquell jubilat de bigotet retallat, per exemple, la jaqueta de cuir del qual manté la seva elegància malgrat els anys i les fàries i els usos. Va regentar un meublé i va revendre entrades del Barça. Va guanyar campionats estatals de ping-pong amb La Salle, però sobretot defensa que ell és, per estirp, artista de circ. Seria fàcil desconfiar d'això últim, si no fos per la màgia equilibrista que exhibeix a la porta d'aquest celler del carrer Manso després d'engolir una ampolla de vi. La seva família viu al país veí i ell presumeix de gustos afrancesats, que demostra amb la seva frase favorita: "Si el timbaler del Bruc en lloc d'haver tocat el tambor, s'hagués tocat els collons, tot ens aniria millor". 

Que vol dir, entre altres coses, que no sempre l'èxit és siamès de la felicitat. I és una cosa que ara es podria aplicar al seu barri, castigat pel que portarà l'estrena del Mercat on compra bacallà per a la seva dona malalta.

El Mercat de Sant Antoni és una creu i Sant Antoni és una fletxa, gairebé un triangle musical d'aquells que són la guinda en una orquestra: Gran Via, Paral·lel, les Rondes. Vibren els costats i esclata dins el ritme: els passos de ball del Paral·lel i les anècdotes que roden muntanya avall per Poble-sec perquè a la frontera de l'Eixample un fill de gallecs, que van arribar aquí quan amanien la truita francesa amb sucre o sal en dies alterns perquè variés la dieta, se les vulgui creure.

RUMBERS I VEDETS

Per aquí circulava aquella història de La Maña que explicava la peixatera que regalava bunyols: l'estrella del Paral·lel prenia raigs uva tancant la càpsula del solàrium (mai es posava morena). Aquella altra del gitano del carrer de la Cera que no era gitano, sinó paio: va sentir una vegada una estrella de la rumba i va decidir ser com ell, així que es va bronzejar amb esprai i va greixar els cabells amb brillantina i es va penjar or al coll i va muntar un combo rumber. Hi havia Peret a l'escurabutxaques d'Els 3 Tombs: deia Ofelia que s'havia arruïnat amb l'Església Evangèlica però d'arruïnades n'estaven les seves mans eccemoses de tant de fregall. Hi havia també el meu cosí, tal capacitat fabuladora que preferia dir que no era novel·lista sinó xòfer de supervedet, escurant musclos al bar del Mercat i disparant-me anècdotes de rockers del carrer Aldana i cites de clàssics de biblioteca o comprats en el rastre dominical, on els llibres que més valen costen menys.

El més difícil no és curar la malaltia, sinó detectar-ne els símptomes. Quan als deu anys vaig veure a la televisió les Mamá Chicho, no sospitava que aquelles noies en biquini d'un altre planeta estaven arruïnant el negoci a El Molino, a cinc minuts de casa.

En aquelles èpoques els gitanos del barri es reunien a l'ara Bar Calders (llavors Bar Paloma) i a la llibreria La Calders es feien botons i no es feien cerveses (ni es venien bons llibres) i l'amo extremeny de la fàbrica convidava a vi negre al Bar Olimpo, on diuen que entrava també l'Home dels Cabells Verds (un tint regalat per la seva feina com a polidor on ara hi ha el Tarannà).

L'Olimpo importava la vedella en furgonetes des de Galícia. Dos cunyats: un de merengue i l'altre culer, un socialista i l'altre popular, timbes de taxista i carrets de la família al costat de la barra. Un divendres vaig anar-hi a menjar-me una mitjana i vaig trobar un local especialitzat en patates, anunciat per un cartell on es llegia la llegenda: "Quality Friendly Potatos". El més difícil no és curar la malaltia, sinó detectar-ne els símptomes.

"COMPREM EL SEU PIS"

Notícies relacionades

Sant Antoni: obre el mercat, se'n van els veïns

Els venedors de llibres aconsegueixen tornar al perímetre del nou mercat de Sant Antoni

Aquest era el barri que combinava l'ordre dels pisos de portes esmerilades i discos de Luis Cobos (perquè aquí s'escolta música clàssica) amb els palmeros que encara ronden les terrasses ventilant les seves guitarres, però ara un piset de lloguer pot arribar als 900 euros i hi ha paperets de "comprem el seu pis" en bústies que abans perbocaven cartes del poble. Hi ha quioscos de croquetes i botigues de rosquilles i colmados de llavors i co-workings escandinaus i cafeteries amb jardins verticals i bars sense veïns que diguin "Si el timbaler del Bruc s'hagués tocat els collons", sinó, probablement: “Jo sóc més de Jaggermaister i d'Autocad”. Aquí, ara, no hauria nascut algú com jo.

Hauria d'haver-ho imaginat quan fa una dècada vaig llegir per primera vegada en un Raval ja gentrificat aquelles pancartes als balcons de ferro forjat, on es recolzaven veïns de rendes antigues que patien mobbing immobiliari: “Això és un barri, no és un escenari”. I quan al seu dia vaig llegir Quality Friendly Potatos hauria d'haver pensat en aquella cançó d'Astrud que sempre cito: “El nostre bar va tancar i ara han posat un Starbucks i ens fa tanta ràbia que sembla nostàlgia”.  Els veïns van arribar abans que els bars i els bars abans que els barris i els barris abans que les ciutats i no és nostàlgia del passat, sinó preocupació pel futur. I ràbia.