Sense llar, sense sostre, sense remei

Farà ara uns 45 anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va rebre la trucada d’un jove estudiant. Aquell noi, que tenia uns 15 anys, li va dir que estava fent un llibre sobre la gent que demanava diners o que dormia als carrers de Barcelona. Li va proposar veure’s, perquè l’admirava com a periodista preocupat per causes socials i ciutadanes. Huertas Claveria va trobar temps per reunir-se amb aquell vailet en un restaurant cèntric. El noi li va explicar que robava temps a les classes de l’institut per apropar-se a pidolaires i persones sense llar i parlar amb ells. Li va demanar que li escrivís un pròleg per al seu llibre. No hi va haver ni llibre ni pròleg, però entre el periodista veterà i el periodista en potència es va crear una bona sintonia que va durar fins a la mort prematura del primer.

  

IMPOSSIBLE QUE PASSÉS EN DEMOCRÀCIA 

  El jove creia que la culpa que hi hagués pidolaires i sense sostre era del franquisme. Allò era impossible que passés en democràcia, un sistema que se suposa que defensa els interessos del conjunt de la ciutadania i especialment dels més febles i vulnerables. Portem més anys de democràcia que de franquisme i als carrers de Barcelona i d’un bon grapat de grans ciutats de tot el món ens trobem amb moltes persones demanant diners o dormint a terra. No són col·lectius coincidents. Hi ha pidolaires que tenen llar i 'sense sostre' que no demanen diners.

  

Aquests dies d’hivern xoca i indigna més veure’ls embolicats amb mantes o amagats sota una pila de cartrons. Allò que per uns ciutadans és una sorpresa, una novetat incòmoda, és per altres el pa de cada dia, la feina quotidiana. Arrels Fundació se’n preocupa des de fa 30 anys. Ha creat fins i tot una aplicació per comunicar a través del mòbil en temps real on hi ha algú dormint al carrer.

  

 ¿Per què hi ha tanta gent en aquesta situació? Evidentment, tota la responsabilitat no es pot imputar a la crisi econòmica, perquè de gent dormint al carrer n’hi ha també en les èpoques de vaques grasses, si bé és cert que la pèrdua de la feina o de la vivenda ha influït en l’augment del col·lectiu. Tampoc es pot atribuir només a malalties mentals, a l’alcoholisme o a un cert esperit bohemi.

   

ELS PROGRAMES 'LA CASA PRIMER' 

Hi ha més de 30 milions d’europeus que no tenen una llar digna, i uns 400.000 que no en tenen. Ni digna ni de cap mena. Als Estats Units i al Canadà apliquen des dels anys 90 programes de 'housing first' (primer, la casa), que han rebaixat l’impacte d’aquest fenomen en algunes ciutats, sense arribar a eliminar-lo del tot. A Barcelona hi ha 65 vivendes d’aquesta mena. Es preveu que se n’estrenin un centenar més durant els pròxims quatre anys.

    

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quaranta-cinc anys després de la trobada amb Josep Maria Huertas Claveria, aquell adolescent avui és professor d’universitat i fa uns dies un grup d’alumnes li va proposar fer un reportatge sobre els sense sostre. El professor pensa avui que no és un problema de dictadures o de democràcies; que és la base del sistema la que falla.